Ferran Palau, flotant al Mercat de Vic

Quan s’està en ratxa s’ha d’aprofitar, i Ferran Palau viu dies de màxima inspiració després que la cançó folk gòtica d’aquell primer disc en solitari, ‘L’aigua del rierol’ (2012), derivés en el pop d’una altra dimensió que treu el nas en els seus últims treballs. Així, només 18 mesos després de ‘Blanc’, el membre d’Anímic ja té relleu, ‘Kevin’, un cançoner que veurà la llum el 18 d’octubre i del qual va oferir un suculent tast aquest dijous al Mercat de Música Viva de Vic.

‘Kevin’ segueix el camí de ‘Blanc’ amb el seu so flotant, la seva manera de disposar les notes de manera que passi l’aire entre elles, i les seves lletres que insinuen estats mentals i fluxos d’energia. Al teatre Atlàntida, va recórrer aquestes noves cançons perfeccionant encara més les dinàmiques amb el seu acobladíssim trio: Joan Pons (bateria), Jordi Matas (teclats) i Dani Comas (baix). En el diàleg amb Pons hi ha d’haver alguna mena de fenomen natural, ja que parlem de sengles carreres paral·leles, la d’El Petit de Cal Eril i la seva, que es retroalimenten gairebé com si es tractés d’un ens bicèfal.  

Botant a càmera lenta

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Parlem de cançons pop, tot i que de mínims, que Palau entona evitant signes d’afectació, amb una linealitat clínica no exempta d’emotivitat. Música que sembla que salti a càmera lenta sobre un llit elàstic (‘Caic’) o que es quedi suspesa màgicament en l’èter (‘Una llum’). Les notes justes i una electricitat estàtica intuïda entre aquests contorns melòdics de línia clara. I culminant el repertori, desviacions a ‘Blanc’ amb tres cançons de capçalera, ‘Flor espinada’, ‘Res’ i ‘Serà un abisme’.

Lluny d’aquesta cançó immaterial, a la Carpa Negra, gresca amb els Hijos del Trueno, aquesta mena d’orquestra de revetlla situacionista que s’han tret de la màniga Vicente Leone i Daniel Granados, de Tarántula, i a la qual se sumen probes instrumentistes com Guilem Caballero, exteclista d’Els Surfing Sirles, i la inquieta violinista Sara Fontán. Van foguejar les cançons del seu pròxim àlbum de debut fent ús d’apropiació cultural sense manies (Gato Pérez, Paco Ibáñez, Ovidi Montllor) i culminant amb la seva cançó estrella, ja presentada en ‘single’, ‘Derrumbao del faraón’, que comença rumbera, absorbeix un solo de sintetitzador prog-rock i culmina amb una jota espaterrant que va encoratjar els cors i danses al Mercat.