James Ellroy: «Los Angeles als anys 40 era millor que Sodoma i Gomorra»

James Ellroy prossegueix amb ‘Esta tormenta’ el segon quartet de Los Angeles iniciat amb ‘Perfidia’. L’acció transcorre immediatament després de l’atac japonès a Pearl Harbour en una ciutat dominada per la paranoia, la corrupció, l’ambició i l’hedonisme desmesurat. 

Els personatges d’‘Esta tormenta’ sembla que no dormin mai. ¿És un tret que comparteix o ha compartit amb ells?

Vaig tenir insomni, tot i que no durant molt temps. El que passa és que la història conspira per arrencar del son aquests personatges. Per exemple, l’amenaça d’un atac japonès imminent era una invitació fabulosa a dormir poc. Però és que a més Los Angeles a començaments de la segona guerra mundial era una ciutat oberta les vint-i-quatre hores. Així que no és sorprenent que aquesta gent vagi a restaurants que estan oberts tot el dia com el Lyman’s o el Pagoda, amb el seu fumador d’opi tan a mà, al soterrani.

Sí que és sorprenent que puguin treballar amb tals quantitats d’alcohol i altres drogues a sobre.

En aquest llibre els que més alcohol beuen són Dudley Smith i Elmer Jackson, persones joves que el poden suportar. Claire de Haven és una altra cosa: una addicta a la morfina. El Los Angeles d’aquella època era un lloc descontrolat, en primer lloc perquè la gent tenia por i estava atabalada. Era un lloc molt emocionant precisament per això. I a més tenies l’oportunitat de matar nazis i comunistes al mateix lloc, estava molt bé.

¿Què li agrada de Los Angeles dels anys 40?

Primer, jo soc de Los Angeles, on vaig néixer el 1948. I sempre he estat obsessionat amb el passat i amb el lloc d’on vinc. Però és que a més resulta que els meus pares em van portar al món en un lloc que en el moment de què parlem i fins i tot bastant després, fa temps que ja no, era francament ‘cool’. Los Angeles als anys 40 era un lloc molt atractiu. Tenia la indústria de les pel·lícules, un Departament de Policia fabulós, fabulosos crims sexuals, fabulosos crims a seques, opi, joc, nazis, japonesos quintacolumnistes... Allò era millor que Sodoma i Gomorra. Ho tenia tot.

¿Per què veiem Orson Welles en un fumador d’opi?

Me’l vaig inventar. No m’agrada Orson Welles com a persona i encara menys les seves pel·lícules, així que vaig decidir donar-li una puntada de peu al cul. Algunes, de fet li dono al llarg de la novel·la.

En la seva adolescència es va haver d’atipar de veure pel·lícules de la segona guerra mundial. ¿Era dels que anaven amb els nazis al cine? 

És clar que en vaig veure moltes, tot i que n’hi ha poques de bones i prefereixo les policíaques, i és clar que anava amb els nazis. Com tots els xavals. Estàvem fascinats pels nazis del cine. I pels japonesos també. Fins i tot coneixia nois jueus que estaven fascinats pels nazis.  

Vostè té un estil literari a què se cenyeix com si fossin les taules de la Llei.

Discrepo. En aquesta novel·la precisament he expandit de manera significativa el meu estil. ¡Les frases són més llargues! ¡I hi ha algunes comes, alguns dos punts, guions! A més el meu estil s’adapta més que mai a la veu del personatge. Tot i que he de reconèixer que el meu estil és més directe que el de la majoria dels escriptors. Ja em va bé així per al que escric.

¿Creu que hi ha més novetats en ‘Esta tormenta’ respecte de la seva obra anterior?

És un llibre més divertit, té més humor, si bé possiblement negre. Això és així perquè en gran manera tracta de les idees ridícules, absurdes i estúpides que sovint té la gent: comunisme, nazisme, eugenèsia...

¿Entén l’expropiació de béns i l’internament de nord-americans d’origen japonès després de l’atac a Pearl Harbour? 

En el seu moment va ser una mesura àmpliament acceptada. Més endavant el president Reagan i George W. Bush van demanar disculpes públicament i van indemnitzar les víctimes. Està clar que va ser una gran injustícia.

¿És un obsés de la documentació prèvia a l’escriptura?

No, gens. El que jo vull és explicar un bon relat i ho aconseguiré o no en funció de la meva inventiva, no de la documentació i l’exactitud. 

Un detall deliciós d’‘Esta tormenta’ és descobrir que hi havia revistes sobre tresors. ¿Com eren?

Van existir, van existir. Eren per a cercadors de tresors. «¡Busquem or al Carib!», podia titular-se un article. Imagino que de galions espanyols.

La seva joventut va coincidir amb l’era ‘hippy’, però no l’imagino com a ‘hippy’.

No t’equivoques. Eren per tot arreu i resultava inevitable tenir-hi contacte, però si jo portava el cabell llarg era perquè no podia pagar-me la perruqueria. Hi havia una cosa que m’agradava dels ‘hippies’: les noies amb el cabell llarg i la ratlla al mig.

M’agradaria conèixer la seva opinió sobre quatre escriptors de novel·la negra que també són indissociables de Los Angeles: Walter Mosley.

El conec i em cau bé, però no he llegit cap dels seus llibres.

Edward Bunker.

M’agrada ‘No hay bestia tan feroz’ (editada a Espanya per Sajalín), la seva primera novel·la.  

Ross Mcdonald.

Soc el seu fan més gran.

Raymond Chandler. 

És porqueria. ‘Un puto, perro muy malo’ [en castellà]. Un farsant. Els seus llibres estan sobrevaloradíssims, no puc ni mirar-los de tan dolents com són. I a més ell era un fals.

¿Pensa mínimament amb el lector quan escriu?

Zero. Jo l’únic que vull és explicar una història tan potent, apassionada, metafòrica i commovedora com sigui possible, i amb el llenguatge més esquinçador que pugui. Jo escric només per a mi i per a Déu.

¿Ha vist ‘Érase una vez en... Hollywood’?

Sí, i és la millor pel·lícula sobre Hollywood que s’ha fet mai. És l’única pel·lícula de Tarantino que m’ha agradat, i de quina manera. És una obra mestra que redimeix les víctimes de la matança de la Família Manson. Les interpretacions són fantàstiques i, sobretot, té una gossa magnífica, la del personatge de Brad Pitt. És el meu ideal de dona. ¡La gossa canvia la història! ‘¡Peeeerra bonita!’ [en castellà]. L’escena de Brad Pitt amb la ‘hippy’ al cotxe em va recordar que també m’agradava una altra cosa dels ‘hippies’: les noies amb les axil·les peludes.

¿És habitual que li agradi una pel·lícula o un llibre actuals?

És estranyíssim. Vaig anar a veure ‘Érase una vez en... Hollywood’ amb dos amics després d’anar a missa i ens ho vam passar bomba.

¿Sol anar a missa?

Cada setmana.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Creu que mereix el premi Nobel de Literatura?

Per descomptat. Ja me l’haurien d’haver donat. En lloc de Bob Dylan. Ara de debò: si li volien donar a un escriptor nord-americà, li haurien d’haver donat a Philip Roth. I si no li volien donar a Roth, a mi.