Pepebilly: «A Psicódromo érem una comuna en tota regla»

Psicódromo va estar obert al Poblenou tan sols dos anys i mig, des de finals de 1989 fins a principis del 92. Però en el seu breu periple va empènyer Barcelona (i l’escena de club espanyola) cap al futur, regalant-li al públic barceloní una apoteosi de música arcana barrejada d’una manera sorprenent, per no dir una rastellera criminal de gresques ‘hardcore’ i fetes de dia no del tot salutíferes.

–Llegeix aquí la història de Psicódromo, el temple maleït del ball barceloní

–Llegeix aquí l’entrevista Nando Dixkontrol: «A Psicódromo érem del costat de les bruixes»

Trenta anys després d’aquell 28 de setembre de 1989, que va obrir amb ‘What time is love’ de KLF, reverends i parròquia li retran homenatge el pròxim divendres, 27 de setembre, en una nit amb els DJ originals (Pepebilly i Nando Dixkontrol, amb l’afegit de Ramón Moya, un altre excombatent de l’‘after’) al mateix emplaçament d’Almogàvers, 88 (avui Wolf), semblant ímpetu i ànima. La vetllada porta guinda: després de l’obertura de portes es projectarà ‘Ciudadano Fernando Gallego: Baila o muere’, el formidabilíssim i premiat documental sobre Dixkontrol impulsat per Álex Salgado i dirigit per Jorge Rodríguez. Entrevistem Pepebilly a tall d’aperitiu.

Psicódromo neix d’un local anomenat 666.

En aquella època escoltar Echo & The Bunnymen o The Sound en una discoteca era impossible, sol els posaven en el 666. Vaig entrar allà de cambrer, però aconsellava al DJ punxar tal i tal cançó. Al poc de poc vaig acabar punxant jo. No barrejava, només posava temes sencers. Una nit va arribar Nando i em va mostrar el camí. Cristof, l’amo, va veure que allà hi havia futur, i va decidir començar un nou negoci.

I d’allà a Psicódromo.

Cristof volia muntar una discoteca d’una cosa nova. Nando va suggerir una discoteca acid house. A ell li anava això, el hip-hop i el funky. Vam decidir començar una sessió de nit amb guitarres i pop electrònic del moment, i un ‘after’ on Nando punxaria acid. Jo venia del costat fosc. A mi m’agradava Nitzer Ebb, Front 242... Vam començar a punxar una barreja de coses seves i meves. Seguia sense venir ningú a l’‘after’, i això que la nit estava a rebentar. Fins que un dia hi va haver una batuda massiva a Barcelona, van tancar l’Ozono, l’Ars, el KGB i l’Otto Zutz. Tota aquesta gent es va quedar al carrer.

Alguna cosa em diu que no se’n van anar a casa.

No. Van venir al Psicódromo, i d’allà ja no se’n van anar. L’‘after’ va començar a omplir-se. Vam passar de tenir dues sessions que funcionaven, divendres i dissabte nit, a tenir dissabte i diumenge al matí, d’‘after’. Al final vam començar a obrir també a la tarda. Molts repetien: venien de nit, es quedaven a l’‘after’, i si no tenien on anar es quedaven a la de la tarda.

Gairebé com vosaltres, que vivíeu allà. Literalment.

Jo treballava de llums, al principi. Nando em va dir que jo ‘només posava discos’, que seria DJ quan comencés a barrejar. A poc a poc en vaig aprendre. Alhora, m’encarregava de la sala, feia les comandes, m’ocupava del manteniment... I la meva mare era la dona de fer feines. Vam començar a muntar habitacions al pis de dalt. Quan ens en vam voler adonar estàvem vivint catorze persones a Psicódromo. Porters, DJs, cambrers... Érem una comuna en tota regla. Teníem un pis de vuitanta metres quadrats amb un rebedor de mil, i un equip de música de l’hòstia al rebedor.

Quan us tanquen el Psicódromo el 1992 emigreu a l’extraradi. ¿Quins canvis va comportar això?

La gent es va acostumar a agafar el cotxe per anar als llocs. Si volien anar-se’n a Scorpia, La Nau o La Sala del Cel se n’anaven per allà, tot i que estigués a la quinta forca. Van augmentar els accidents, és clar, i això va influir negativament en les autoritats. Paraven la gent, els posaven l’alcoholímetre, i allò no donava res. A mi m’han arribat a acusar que em ficava Pharmaton Complex [riu], perquè el van trobar a la maleta. Al poc la policia va començar a copsar de què anava el tema.

La moguda original, més gòtica i urbana, va anar desapareixent. El seu lloc el va prendre un públic més tens.

Es va anar endurint, sens dubte. Gent que consumia i vivia de nit va començar a agafar-ne de més i a passar. Que un dia em falla el contacte, doncs et trec els teus i les venc jo. Aquestes coses es donaven cada vegada més sovint. Nosaltres vivíem això i alhora el rotllo valencià, que era més dolç. Quan tancàvem diumenge a la tarda baixàvem a València. En una hora i tres quarts m’he plantat jo a la porta de l’ACTV [riu]. Vam passar tan ràpid al costat d’un cotxe de la Guàrdia Civil que ni es va molestar a encendre els llums.

Notícies relacionades

Nando Dixkontrol: «Al Psicódromo érem del bàndol de les bruixes»

Psicódromo: última festa al temple maleït del ball barceloní

A uns valencians que van pujar al Pont Aeri amb ‘pepas’ els camells locals els van cremar el cotxe. La frase «menys bon rotllo que això no és València» defineix els anys de plom de la màkina catalana.

Per als catalans, l’‘after’ era una mica més dur; a València seguien amb el seu rotllo ‘happy’: ‘Love is a shield’ de Camouflage, ‘Manchester’ de The Times... Els valencians pujaven al Bypass, on jo punxava ‘cantaditas’ i hardcore, i deduïen que l’ambient també era feliç. Però aquí no podies perdre de vista qui tenies al teu voltant. Si venies a Catalunya de ‘happy’ en sorties escaldat.