El tango o els límits del barri

Els amants del tango saben que la seva recepta exigeix tres ingredients: malenconia, amor i barri. El tango pot prescindir de l’amor (per exemple, a ‘Se dice de mí’) i, fins i tot, de malenconia (no n’hi ha gens a ‘Haragán’), però difícilment pot prescindir del barri. El gènere ho exigeix. Al cap i a la fi, el tango va néixer en les albors del segle XX als ports d’una ciutat en perpetu creixement, Buenos Aires, ila cançó ha d’identificar-se amb els seus racons per poder ser tango.

Els carrers del tango són plenament reconeixibles. En són exemples ‘A media luz’, que descriu des de la primera estrofa carrer, número ¡i pis! («Corrientes 348, segundo piso ascensor»); ‘Bajo Belgrano’, amb un barri com a títol, o ‘Sangre maleva’, que llança una tirallonga de barris (En Boca, Avellaneda, Barracas, Puente Alsina, Belgrano, Mataderos y todo el arrabal...»), en què el protagonista va ser sempre respectat.

Però, d’entre tots, potser és ‘Sur’ el que descriu més poèticament la seva transformació urbana. El lletrista Homero Manzi (foto)situa l’acció a la cantonada dels carrers San Juan i Boedo, al centre del barri de Boedo, que limita amb el limítrof Pompeya. Allà és on es troben els amants.

El cert és que el barri de Boedo, poblat principalment per gent treballadora, s’havia organitzat entorn de l’avinguda que li dona nom, primer amb prou feines una zona de fleques, lleteries i adrogueries (petits magatzems que també funcionaven com bars i centres de reunió). Més endavant, amb l’aparició de la xarxa de tramvies, es va convertir en zona de cafès i tango.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El narrador recorda una ciutat que, el 1948, ja no és com era i un barri en ple canvi: el fang que suggereix zones no asfaltades, el ferrocarril que creua i les herbes silvestres («yuyos») pròpies d’un suburbi. El barri del narrador ha canviat i, de la mateixa manera, l’amor ja no hi és. Per això, després del barri, «más allá, la inundación». El final de la ciutat, un abisme, l’amor absent, el no-res.

Com en tot acte nostàlgic, el tango aquí es compta a pinzellades sensorials: «Sur, paredón y después...Sur, una luz de almacén...». El tango urbà més poètic va passar així a la història. Diu la llegenda que l’escriptor Ernesto Sabato hagués donat tota la seva literatura a canvi per ser l’autor de ‘Sur’. Déu n’hi do.