La directora catalana Belén Funes impacta amb 'La hija de un ladrón'

No sol ser habitual que una ‘opera prima’ concursi en la secció oficial d’un gran festival. I quan passa això és perquè aquesta pel·lícula conté a l’interior alguna cosa excepcional. Fa uns anys va ser ‘La herida’, de Fernando Franco, i aquesta edició passa una cosa semblant amb ‘La hija de un ladrón’, de Belén Funes, directora catalana que debuta en el llargmetratge amb una d’aquestes obres petites i impactants que t’agafen per dins des del primer minut i es queden en la memòria per la crua veritat que transmeten.

Fa uns anys Belén Funes va dirigir un curtmetratge titulat ‘Sara a la fuga’ que girava entorn d’una adolescent que vivia en un centre d’acolliment i que no veia el seu pare des de feia anys. Ell li feia promeses que mai es complien fins que acabava adonant-se d’una terrible realitat, que estava sola al món.

Ara, Sara ha crescut i s’ha convertit en una noia que acaba de tenir un nadó. Continua vivint en un centre d’acolliment, el seu pare acaba de sortir de la presó. I continua sola. Però és una lluitadora. Cau, s’aixeca i ho torna a intentar perquè no té més remei, ha de seguir cap endavant de manera gairebé obsessiva i inconscient, sense temps per pensar.

Quan a Greta Fernández li va arribar aquest paper, sabia que era la seva gran oportunitat de demostrar la força i el talent interpretatiu, una cosa que ja va deixar intuir en els personatges més petits que havia fet fins al moment. Va ensenyar el guió al seu pare, Eduard Fernández, i van decidir embarcar-se junts en el projecte. Sabien que tocarien temes delicats al voltant de les relacions paternofilials, del pes de l’herència, de la necessitat d’afecte i la sensació d’orfandat. Però també van ser conscients d’haver trobat una gran pel·lícula en la qual podrien explotar els seus vincles, però a través d’un punt de vista molt més tèrbol.

La precarietat laboral i afectiva

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Belén Funes va estudiar a l’ESCAC, però a diferència d’algunes de les seves companyes de generació, el seu cine se submergeix en els conflictes de la classe treballadora, als barris marginals, en la precarietat no només laboral, sinó també afectiva i en la falta d’expectatives econòmiques. Al cap i a la fi, encara que no es tracti d’un retrat autobiogràfic, ella va créixer en aquest ambient, i potser per aquesta raó cada petit detall de la pel·lícula no resulta impostat, sinó que contribueix a transmetre autenticada de manera molt honesta. Més difícil encara, Funes renega del subratllat, aposta pel suggeriment i els espais en blanc a l’hora d’explicar la situació dels protagonistes i per què han arribat on es troben. I el més important: mai se’n compadeix, ni els jutja, ni els utilitza per compondre un relat tremendista ni victimista. Són, amb llums i ombres, uns supervivents de la lluita quotidiana.

La radiografia social que fa Belén Funes resulta tan precisa com devastadora i Greta Fernández compon un dels retrats femenins més esquinçadors i emocionants dels últims temps. La seva Sara està tan plena de força com profundament desemparada enmig d’un entorn hostil i de tota una sèrie de càrregues que no deixen de sobrepassar-la quan ella, l’únic que vol, és que l’estimin, encara que ni tan sols ella sàpiga fer-ho perquè ningú n’hi ha ensenyat.