Un geni de la comèdia anomenat Michel Houellebecq

Michel Houellebecq és un dels pocs escriptors de relleu de la nostra època, o de qualsevol època, en emprendre una carrera paral·lela al món del cine. Després de dirigir ‘La posibilidad de una isla’ (2008), adaptació cinematogràfica de la seva novel·la homònima, des del 2014 el francès ha aparegut com actor en diverses pel·lícules en les quals sembla trobar delit en la caricatura de si mateix i utilitza la seva cara de gos perdiguer amb insomni per malgastar una pètria cara còmica i una fragilitat irresistiblement tendra. Si en el més famós d’aquests títols, ’El segrest de Michel Houellebecq’ (2014), el director Guillaume Nicloux imaginava el rapte del literat a càrrec d’un trio d’ignorants –és impagable l’escena en què el Premi Goncourt intentava aprendre arts marcials–, a la seqüela que aquest dimecres ha presentat a concurs a Sant Sebastià el sotmet a un altre tipus de confinament.

‘Thalasso’, en efecte, transcorre en un centre de talassoteràpia situat a la ciutat normanda de Cabourg –que al seu dia va llançar a la fama un altre escriptor, Marcel Proust. Durant els seus primers minuts de metratge, plensd’hilarant ‘slapstick’, veiem com el cos de Houellebecq és pastat, triturat, tacat de fang i tancat en una cabina de crioteràpia per culpa de la qual, com ell creu, se li congelaran els genitals. Durant totes aquestes tortures, la víctima, nua i impotent, amb prou feines arriba a emetre lleus gemecs o a balbucejar laments inintel·ligibles. En aquells moments inicials, la pel·lícula deixa clar que, si algun dia l’abandona la inspiració literària –una cosa que, jutjant pel seu llibre més recent, ‘Serotonina’ (2019), no és del tot descartable–, sempre pot triomfar com a èmul de Buster Keaton.

Inicialment desesperat per la prohibició de fumar i beure, Houellebecq sembla veure la llum quan un dia es topa a l’spa amb Gérard Depardieu, també ingressat allà per a una cura. Tant l’escriptor com l’actor són dues personalitats gal·les particularment polèmiques i provocatives, dos objectes de culte amb un geni mediàtic que sempre ha estat vinculat a formes dispars d’estranyesa, excentricitat i fins i tot lletjor. D’una banda, la familiaritat explosiva; d’una altra, la hiperlucidesa depressiva i demacrada. El contrast que Nicloux estableix entre tots dos és tan immediatament ridícul que la pel·lícula es podria haver dit ‘Les aventures de Michel i Gerard’.

Reflexions sui generis

Notícies relacionades

La successió del Papa Francesc impulsa ‘Cónclave’ a 150 sales de cinema a l'Estat

Xavier Bosch, l’escriptor més venut per Sant Jordi: "Diagonal Manhattan’ és una invitació a adonar-nos que a la vida no tot és feina"

Les escenes següents ens els mostren amagant-se com col·legials per fumar, beure vi blanc i menjar paté mentre debaten l’existència de Déu, tot això amb uns barnussos blancs com a única vestimenta. Houellebecq intenta lligar tímidament amb una treballadora de l’establiment. Depardieu afirma que el cine i la seva pròpia carrera són «una merda». L’escriptor reflexiona sobre la seva àvia morta i sobre la resurrecció mentre les llàgrimes li broten literalment dels ulls i Depardieu l’observa estupefacte. Després, somia que veuSylvester Stallone mig nu en una platja propera. I així.

A mig ’Thalasso’, surten a escena els tres ignorants d’‘El segrest de Michel Houellebecq’ per demanar a la seva antiga víctima que els ajudi a reparar el matrimoni entre els pares d’un d’ells –una cosa incompressible considerant la falta de romanticisme i la misogínia proverbials del novel·lista–, i llavors la pel·lícula naufraga, essencialment perquè deixa de fer atenció prioritària a la seva particular versió de Laurel i Hardy i, en concret, a aquest escriptor a qui no li falta ni aixecar una cella per ser hilarant. Però aquells 10 primers minuts de metratge ‘slapstick’ petrificat es queden allà. Si el jurat té suficient sentit de l’humor, el premi al millor actor hauria de ser per a ells.