Crítica de 'Sus hijos después de ellos': una aroma de clàssic

No existeix una llei escrita per endavant sobre la perdurabilitat d’un artefacte literari, una cosa que estableixi unes mínimes garanties respecte a la seva capacitat de reclutar lectors més enllà del temps que està a la taula de novetats, que acostuma a ser el mateix temps en què els mitjans esperonen la curiositat amb crítiques i entrevistes. Tot és atzar en aquest món, inclosa el destí de les obres d’art. A tot estirar, es pot intuir. ‘Sus hijos después de ellos’ (AdN), la novel·la de Nicolas Mathieu guardonada amb el premi Goncourt 2018, el més prestigiós de les lletres franceses, és una invitació a desplegar aquesta classe d’intuïció. La segona novel·la que publica l’escriptor francès satisfà amb escreix una de les premisses normalment associades a aquella capacitat de perdurar, que és la universalitat: ‘Sus hijos después de ellos’ és una novel·la del seu temps, però extrapolable a altres temps, una novel·la sobre un lloc que és extrapolable a altres llocs, i una novel·la amb uns personatges que estan per tot arreu –també les seves alegries, els seus drames, les seves tristeses, les seves frustracions, el seu destí en aquest món–.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El lloc és la fictícia vall d’Heillange, al nord-est de França, lloc castigat per la desindustrialització, el subsegüent atur i la subsegüent malenconia. El temps: els anys 90, quatre estius dels 90 per ser exactes. Els personatges: el jove Anthony, que comença la història amb 14 anys i l’acaba amb 20; el jove Hacine, la seva primerenca nèmesi, fill de marroquí nascut a França, i conflictiu, i la jove Stéphanie, Steph, l’objecte de desig, l’univers femení, la filla d’una família benestant de la vall. Joves tots, perquè el punt de vista d’aquesta història és el dels joves, éssers que s’ofeguen a la claustrofòbica vall a mesura que van creixent i comprenent que les possibilitats són escasses, que sortir d’allà serà complicat, que la construcció d’una vida diferent de la dels seus pares és lluny de ser una obvietat. La «malaltia congènita de la quotidianitat replicada», escriu en un moment donat Mathieu. Va d’això, aquesta novel·la: la societat com a màquina de perpetuació. Tret d’algunes excepcions, i algun cotxe de més o de menys, repetirem la vida dels nostres pares

Bellesa i desesperació

Va d’això, però no només d’això. També és una novel·la d’iniciació, que mira a una joventut sense nord, però desbordant de vida, desitjosa d’omplir-se de sexe, d’amor, d’alcohol, de porros, d’aventures, d’ira –que és un motor–. Aquesta novel·la és bonica, i no s’utilitza l’adjectiu a la lleugera. Simpatitza amb els seus personatges i alhora és despietada amb ells. Els cuida, els vol portar a bon port, però aquest port no existeix. ‘Hermosos y malditos’, que diria Scott Fitzgerald. La seva bellesa i la seva desesperació, que creix, a cada estiu. La consciència que tenen un cos amb desitjos que és necessari satisfer i la consciència paral·lela del lloc que aquest cos ocupa al món. La història cscil·la entre l’aspecte íntim i el social i, per descomptat, el polític, cosa que l’emparenta amb una tradició francesa molt específica. No en va han esmentat els crítics francesos Zola i Balzac a l’escriure sobre ‘Sus hijos después de ellos’. Un vol intuir que trobarà lectors, molts. La invitació és sobre la taula.