Dolores Redondo: de la màgia basconavarresa al vudú de Nova Orleans

Allà on Dolores Redondo posa la ploma arriba la tempesta. Plou insistentment aquest dimecres, de nou, a la vall navarresa de Baztan, igual que fa sis anys, quan l’autora donostiarra col·locava al mapa literari el poble d’Elizondo i els frondosos boscos pirinencs que l’envolten, on habiten éssers mitològics com el Basajaun, senyor del bosc com un Ieti local, i fan els seus encanteris les ‘belagiles’ o bruixes del lloc: tempestes i màgia, maldat i crims, poblen la seva popular trilogia negrosobrenatural protagonitzada per la inspectora de la policia foral Amaia Salazar. Iniciada amb ‘El guardià invisible’ i culminada amb ‘El llegat dels ossos’ i ‘Ofrena a la tempesta’, avui suma dos milions de lectors a Espanya, traduccions a 36 llengües i versió cinematogràfica (pròxima estrena de la segona entrega i la tercera, amb Marta Etura, Imanol Arias i Leonardo Sbaraglia). Ara presenta la preqüela, ‘La cara nord del cor’ (Columna, amb una tirada de 300.000 exemplars), en què la tempesta s’ha convertit en huracà, concretament i literalment el Katrina, durant els dies en què va devastar, el 2005, la ciutat de Nova Orleans. 

Redondo (Sant Sebastià, 1969) torna a entrellaçar hàbilment la realitat criminal amb la màgia local, ara el vudú («el practiquen milions de persones a tot el món», avisa), els zombis i els mites de la cultura cajun, en un cercle perfecte que va saltant en el temps revivint la traumàtica infància d’Amaia a Baztan mentre investiga, ja amb uns vint anys, el seu primer cas als Estats Units, el d’un assassí en sèrie, inspirat en un sorprenent cas real (vegeu el final d’aquestes línies), que mata famílies senceres aprofitant el caos de tornados o huracans. «En la trilogia ja vaig sembrar molles per estirar, ja apareixia l’agent de l’FBI Aloisius Dupree, que l’ajudava des de Nova Orleans en la seva investigació enviant-li un tractat de vudú que parlava d’un dimoni que es comportava com un Inguma, que en la mitologia basca s’emporta els nadons», explica l’escriptora. I destaca, de seguida, que tot el que fa referència al ‘Katrina’, que va causar 2.000 morts i 800 desapareguts, marca la novel·la. «No només tracta del drama que va significar el pas de l’huracà, sinó també de l’abandonament que va patir la població per part d’un Govern que els va considerar i els va tractar com població de segona [l’ajuda estatal va trigar quatre dies a arribar]. L’Administració Bush va acordar amb Obama la reconstrucció dels defectuosos dics, uns ajuts que Trump va frenar».

A les seves pàgines, que transcriuen dramàtics missatges reals dels serveis d’emergència, transmet «el dolor, la indignació i la ràbia de les víctimes que no van poder abandonar la ciutat, la majoria gent gran, obesos, gent pobra i sense recursos». En un «escenari postapocalíptic, que va ser com tornar a l’edat mitjana», sense aigua, llum, telèfon, a més de 30 graus i amb el 80% de la ciutat inundada, amb cadàvers flotant a les aigües infectades per les matèries fecals i detritus dels pantans, es van desencadenar el pillatge, les violacions, els crims i els assassinats. «I la investigació policial torna com en una novel·la victoriana de Doyle o Poe, en què, sense tecnologia, sense mitjans per processar proves ni escenaris del crim, les qualitats intuïtives i deductives d’Amaia cobren força». 

Els zombis i el baró Samedi

I al centre, de manera versemblant, la figura tenebrosa del baró Samedi, que rapta nenes per convertir-les en zombis. «Simbolitza el caos, la mort, el vici, la destrucció i la zombificació, que en el vudú és la resurrecció d’un mort esclavitzat. És un ‘loa’ o mitjancer entre els humans i el déu que es vesteix de frac i el seu rostre és una calavera. Veure’l és negatiu. A Haití, el dictador Duvalier es passejava disfressat de Samedi i la població se sentia sotmesa a ell». Explica Redondo com els zombis són en realitat persones que «pateixen la síndrome de Cotard, un malaltia mental terrible i espantosa, que fa que es creguin morts». «La zombificació equivaldria a un exorcisme catòlic, i crec que funciona amb un tipus de drogues i una persona amb gran poder de suggestió que sotmet a tal hipnosi que la víctima queda totalment sotmesa. S’han rescatat dones que han sigut presoneres de màfies de la prostitució i drogades de tal manera que no recordaven què els havia passat com si haguessin estat en uns llimbs».

No estranya que porti posat, confessa, una cosa semblant a un grisgrís, un amulet vudú. «Una pulsera de la verge del santuari de la Ribeira Sacra que sortia a ‘Et donaré tot això’ [novel·la amb què va guanyar el Planeta el 2016], una altra que al poble on viu [Cintruénigo] compleix un desig quan es trenca, un anellet al dit petit que em va prestar la meva filla per anar a Nova Orleans, una canellera del meu fill a la bossa... són coses que et donen els que t’estimen perquè et protegeixin».  

Cicatrius de la infància

Notícies relacionades

Guia d'éssers sobrenaturals de la cultura basconavarresa i la religió vudú

Dolores Redondo: «¿Bruixes? Algú hi va creure i les van cremar»

Amaia i Aloisius comparteixen cicatrius de la seva infància, traumes que marquen com seran quan siguin adults. Ell perd una germana petita, com la mateixa Redondo. «Igual que en les meves novel·les sempre plou i hi ha terribles tempestes, també algú perd la seva germana. És el que l’autor posa de la seva pell, no és pornografia de les emocions –confessa–. És una manera per a mi i per als personatges d’exorcitzar el dolor per la pèrdua». També els dos protagonistes es crien amb la tieta Engrasi i Nana, respectivament, «que exerceixen de pares sense ser-ho, perquè en la trilogia és sagnant que qui t’ha de protegir, els pares, no ho fan». D’aquí surten la mare d’Amaia, «entre la bogeria i la maldat pura» i, el pare, amb qui «hi havia un deute pendent»: «No només és culpable l’abusador o el maltractador d’un nen, una dona, un avi... sinó també qui ho sap i ho oculta, ho apaivaga, ho justifica o ho permet. És un còmplice del maltractador, sigui per covardia, per vergonya o per no airejar els draps bruts de la família».  

En la tetralogia, Dupree sempre pregunta a Amaia: ‘¿Somia en morts, inspectora?’. Mentre la nit cobreix Elizondo, Redondo admet que ella ha tingut malsons des que va començar la sèrie. «Mentre dormo percebo una presència mirant-me, una ombra sobre el meu llit, és la mare d’Amaia, no té rostre. Obro la llum. Em terroritza aquesta figura recurrent del visitant de dormitori». Més enllà de les presències fantasmals, explica que mentre llegia sobre com funciona la ment d’un assassí (té un amic a l’FBI) es llevava «una mica paranoica amb la seguretat» i comprovava que portes i finestres estiguessin tancades. Perquè, igual que no va voler contactar amb una membre de la secta satanista en què uns pares van ser sospitosos d’haver matat una nena, cas real que apareixia en la trilogia, conclou: «Jo no aniria mai a veure un assassí a la presó, no vull mirar als ulls algú que ha matat gent». El món real, recorda, pot ser tan horrible com el sobrenatural.

---