'Joker' arriba als cines sota la paranoia als EUA d'una onada de violència

¿Pot una pel·lícula ser massa perillosa per a la seva època? ¿Té el cine, de fet, la capacitat de generar perill per si sol? El de la influència potencial dels productes d’entreteniment popular sobre la societat és un debat amb què cada generació es veu obligada a bregar en algun moment. I, amb l’arribada als cines de ‘Joker’, la conversa ha tornat a emergir dotada de la profunditat d’un ‘hashtag’.

Com probablement ja sabreu, la nova versió dels orígens de l’enemic més notori de Batman està tallada amb el mateix patró que ‘Taxi Driver’ (1976); el seu protagonista és un home solitari horroritzat per la decadència de la ciutat on viu i, es miri com es miri, un psicòpata. Arthur Fleck (Joaquin Phoenix), aspirant a monologuista, pateix una malaltia que el fa riure descontroladament en els moments més inoportuns. Gairebé tots els que l’envolten el maltracten, les dones l’ignoren i, a poc a poc, la seva ira augmenta. Quan mata per primera vegada, se sent molt bé. I llavors s’aboca a una espiral homicida.

El sorprenent Lleó d’Or obtingut per ‘Joker’ a la passada Mostra de Venècia i les quinieles que situen Phoenix com l’actor a batre a la carrera cap a l’Oscar no han fet més que avivar la polèmica que han generat a la premsa i xarxes socials. ¿No serà vist Fleck com un model a seguir per aquells proclius a la marginalitat i la violència? Al presentar el personatge com una víctima d’un entorn cruel, ¿no està la pel·lícula interpel·lant directament aquest segment? Considerant l’efecte crida que els actes del Joker provoquen en els veïns de Gotham, ¿podria la pel·lícula causar el mateix?

Hi ha qui tem que sí, i no només entre periodistes i tuitaires. L’exèrcit nord-americà ha advertit sobre l’amenaça d’atacs amb armes en els milers de projeccions de la pel·lícula que tindran lloc al país diàriament des d’avui, i ha donat als soldats consells com la conveniència d’«identificar dues rutes de fugida» a l’entrar al cine. Mentrestant, els familiars de les víctimes del tiroteig d’Aurora (Califòrnia) el 2012 –que va tenir lloc en un cine on s’estrenava ‘El cavaller fosc: La llegenda reneix’– han expressat a l’estudi productor de ‘Joker’, Warner Bros, la seva preocupació per la violència que la pel·lícula pugui provocar; la companyia ha respost publicant una declaració en què es llegeix: «Ni el personatge fictici Joker ni la pel·lícula recolzen la violència de cap tipus al món real. No és intenció de la pel·lícula, els cineastes o l’estudi suggerir que el personatge és un heroi». A més, convé recordar que molt pocs dels qui han nodrit aquest alarmisme han vist la pel·lícula.

L’origen de la controvèrsia està en l’aparent identificació que Arthur Fleck genera entre els anomenats ‘incel’ –acrònim d’‘involuntary celibates’, cèlibes involuntaris–, subcultura antisocial sorgida a internet que ha sigut associada als tirotejos ocorreguts recentment a Texas i Nova Zelanda. A mesura que la violència armada als Estats Units es descontrola cada vegada més, és inevitable que autoritats i líders d’opinió busquin culpables, i ‘Joker’ és el sospitós perfecte; és igual que la seva versió del personatge sigui encara menys amable i glamurosa i ‘cool’ que la de la majoria de còmics o pel·lícules previs, i que a tota hora el director Todd Phillips deixi clar que el comportament de Fleck és monstruós.

Paranoia, histèria

Notícies relacionades

Crítica de 'Joker': el fascinant esperit del caos

Joker, un personatge en els extrems de la provocació i el deliri

«Vivim en un món tan pròxim al col·lapse que qualsevol cosa, fins i tot una pel·lícula, pot fer-lo cremar», ha afirmat Phillips sobre la polèmica. «I amb ‘Joker’ no pretenc cridar a l’acció, sinó convidar a la reflexió». En altres paraules, res que tants altres cineastes no hagin fet en el passat: explorar tendències fosques de la societat contemporània a través de l’entreteniment ‘mainstream’. Phoenix també s’ha pronunciat en aquest sentit. «La gent vol respostes simples, i vol que els dolents de les pel·lícules tinguin banyes i trident, però no és tan senzill», ha opinat. Que en qualsevol cas se’ls hagi titllat a tots dos d’irresponsables té a veure sobretot amb la paranoia estimulada al seu país per dècades de tirotejos massius i la falta de voluntat del govern a l’hora de controlar la venta i l’ús descontrolat d’armes. En última instància, resulta inevitable sospitar que la histèria generada per la pel·lícula a causa de la suposada imminència d’actes violents sobretot ha servit per augmentar la possibilitat que aquests actes passin.

El que al final sembla importar menys en tot aquest debat, paradoxalment, és la ficció que sobre el paper ocupa el seu centre mateix. De fet, entre la crítica està proliferant el costum de jutjar les pel·lícules no pels seus mèrits, sinó per com podrien ser percebudes per un tipus específic d’audiència, d’eliminar la distinció entre el que un narrador prova de narrar i la interpretació que es fa de la seva narració. D’una banda, és evident que els artistes haurien d’anar amb compte amb els missatges que conscientment o no transmeten. Però, de l’altra, ¿no és obligar-los a respondre pels pitjors instints del seu públic una manera idònia de prevenir que es creïn obres d’art de valor?