Crítica de 'Ghosteen', de Nick Cave and The Bad Seeds: més enllà del llindar

Llavors no ho sabíem, però amb ‘Push thesky away’ (2013), Nick Cave va emprendre un camí cap a la desmaterialització de la cançó, jalonat per dues obres més que completarien així una trilogia de un pes instrumental decreixent. Després d’aquella entrega de rock lent i envoltant va venir Skeleton tree (2016), amb les seves connotacions elegíaques, donada la mort accidental del seu fill Arthur, de quinze anys, durant el procés final de la confecció de l’àlbum. I ara arriba Ghosteen, un àlbum doble i el tancament del cicle que segueix el camí del seu predecessor aportant feixos de llum tènue com les que acoloreixen el jardí de l’Edèn que il·lustra la portada. Un treball que veu la llum primer en format digital (el físic arribarà el 8 de novembre).

Parlem d’un material de pes espiritual amb què Cave s’aparta del cos per aprofundir en l’ànima, i en què destil·la la seva narrativa en algun lloc entre el conte de fades i el salm, expressant anhels de consol i pau interior sobre un terreny musical de traç llarg i minuciós. La veu de Cave brilla d’una manera excepcional, dels tons més greus al falset, amb puntes d’una vulnerabilitat insòlita en el cant planyívol de Spinning song o la desolació de Waiting for you. Els Bad Seeds renuncien a la seva musculatura: percussions de mínims, notes impressionistes de piano com fars en la nit, el lament del sintetitzador a Galleon ship.

Nens que pugen fins al sol

Com ha fet saber Cave, el primer volum apunta als nens, i brinda moments convulsos a Sun forest, amb la seva lírica apocalíptica i la seva tornada redemptora opaca: aquesta «espiral de nens pujant fins al sol». El segon es refereix als pares, i obre les portes a la catedral de Ghosteen, sobre un dron d’orgue d’església, camí del recitat de Fireflies i d’un desenllaç amb vista a l’altra banda del llindar: «Ara només espero que arribi la meva hora», repeteix a Hollywood.

Cave redueix el paper de la música a suport greu, amb aïllades pinzellades de color (les marors amb vestigis gòspel de ‘Ghosteen speaks’) i apartant-se de la noció de cançó d’herència pop. Com l’ultimíssim Cohen, potser sospita que la varietat melòdica i harmònica més gran és una frivolitat, i com l’Scott Walker madur, busca el seu lloc submergint-se en els abismes i dient-nos que l’art de la cançó pot ser lent i monòton.

No és necessari recórrer a una estètica musical tan extrema per tocar matèries transcendents (a ‘Magic and loss’, Lou Reed tocava aquests ports sense la necessitat de posar-se tan solemne), i és possible que el seguidor de Nick Cave de llarg recorregut trobi a faltar una mica de rock’n’roll. Però, tot i que l’australià es delecti sentint-se a si mateix, Ghosteen t’arrossega a una altra dimensió mental i traspassa les línies de defensa emocionals a través de la seva severitat extrema. JORDI BIANCIOTTO

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Debut en solitari d’una tercera part de Mountain Man, el grup folk que també va donar a conèixer Amelia Heath, després a Sylvan Esso. Són cançons centrades en l’expansiva, embriagadora veu de Sarlé, artista que proposa, a nivell literari, bastants més preguntes que respostes: el viatge d’autodescobriment mai acaba. JUAN MANUEL FREIRE

Un Jaume Pla sulfúric, que després d’iniciar-se en l’electrònica i despullar-se com a trobador acústic, endolla les guitarres i busca el seu nucli expressiu en un punk d’autor. Mazoni sardònic i elèctric, però prest a la modulació: alerta amb la càlida cruesa d’‘El mirall’ i el galop alliberador de ‘M’han sortit dues ales’. J.B.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el biopic ’Judy’ l’actriu es posa a la pell de la Judy Garland més derrotada, la dels últims anys. I tot i que com a cantant Zellweger té limitacions tècniques, sembla que visqui en carn pròpia tot el que explica. Aquí hi ha emoció, intenció, gosadia... En temps de vocalistes anodines, això és una bona plantofada. Una sorpresa. ROGER ROCA

L’artista nord-americà es mou amb habilitat sorprenent a la difuminada zona entre el rap i el rock a la qual dona una presència pop que fa la seva música idònia per al consum de masses. A això juga constantment en aquest disc, conduït per la seva veu voluble, que és una seqüència de ‘hits’ fonamentats en la malenconia. IGNASI FORTUNY