Cristina Branco: «La humanitat viu en un xoc»

Cristina Branco escoltava d’adolescent cantants del món anglosaxó com Joni Mitchell, Janis Joplin o Billie Holiday, portadores d’una sensibilitat que després va adquirir altres colors amb el descobriment revelador d’Amália Rodrigues. Identificada amb l’actitud que acompanya el fado, ha gravat 16 discos i s’ha assentat com una de les veus clau de la renovació que el gènere portuguès ha experimentat des de finals dels anys 90. Aquest dissabte actua a la sala Barts, coprotagonitzant, juntament amb António Zambujo (diumenge), la tercera edició del Festival de Fado de Barcelona, mostra que inclou una sèrie d’activitats paral·leles obertes al públic al Museu Marítim.

El seu no és un fado tradicional, sinó una versió heterodoxa (amb guitarra portuguesa, piano i contrabaix), si bé encara hi ha «la intenció i el sentiment» associats a aquesta música. Cristina Branco creu que «cal respectar les paraules i els autors, una cosa que no fa tothom», i defensa «la importància d’entendre la tradició per després superar-la». I això, transcendir-la, és el que fa a ‘Branco’, el seu disc llançat l’any passat. A més d’al·ludir al seu cognom, el títol significa ‘blanc’. «La suma de tots els colors, com a metàfora de les persones, de la diversitat de les mentalitats», explica. «El disc parla d’humanisme i de la veritat que nia en cadascun de nosaltres».

Un camí rar

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La seva porta d’entrada al fado, molt significativa, va ser un àlbum d’Amália Rodrigues, ‘Rara e inédita’, que li va regalar el seu avi. «Un disc que no és de fado i que inclou cançons de tot el món: italianes, mexicanes, fins i tot flamenques (‘El lerele’). Jo veia el fado com a una cosa tancada, hermètica, i allà em vaig enamorar de la manera sublim d’Amália d’interpretar cada paraula», recorda Cristina Branco, convençuda que «cal obrir-se al món, sobretot ara».

¿A què es refereix? «En aquest moment l’ésser humà està en plena revolució. El món s’ha fet més petit amb molta rapidesa i ens costa assimilar-lo: vivim en un xoc», reflexiona la cantant, en la visió de la música de la qual hi ha un grau de seguiment de l’actualitat. Al cap i a la fi, va estudiar Periodisme. «M’agrada escriure i investigar, ¡soc una rata de biblioteca!», riu. «I tot el que absorbeixo ho aporto cada dia a la música».