Woody Allen: «Preferiria existir en la ficció, però lamentablement existeixo en la vida real»

Després de més de cinquanta anys de carrera, Woody Allen ha passat per un dels seus moments professionals més durs. Amazon Studios va ficar en un calaix durant dos anys ‘Día de lluvia en Nueva York’ i va rescindir el contracte que tenia amb el cineasta per quatre treballs més. La metxa que va encendre la polèmica van ser les acusacions que la seva filla, Dylan Farrow, va tornar a remoure sobre ell després d’haver-se desencadenat el moviment MeToo, una cosa que va generar una espiral de rebuig per part d’un ‘star system’ de Hollywood que fins al moment suplicava per formar part dels seus repartiments. El cineasta va recuperar els drets de la pel·lícula per a la seva exhibició i ens va rebre un matí plujós d’agost a Sant Sebastià, la ciutat en què ha rodat el seu següent projecte, en què apareixeran Elena Anaya, Sergi López, Louis Garell i Christoph Waltz.

‘Día de lluvia en Nueva York’ arriba aquest divendres als cines i amb ella el director recupera la nostàlgia i l’encant romàntic de les seves millors pel·lícules a través de la mirada d’un mil·lennista amb aires ‘vintage’, Gatsby (Timothée Chalamet), que somia ensenyar-li la ciutat a la seva nòvia (Elle Fanning) mentre es troba amb una amiga de la infància (Selena Gomez) i la seva vida pren un rumb inesperat. Trobades i malentesos, acords i desacords ‘made in Woody Allen’.

¿Li agrada la pluja, tot i que, com avui, li hagi arruïnat el rodatge?

Amb tot, prefereixo els dies de pluja.

‘Día de lluvia en Nueva York’ torna a la seva ciutat tan estimada i la veu a través dels ulls d’una sèrie de joves nostàlgics dels vells temps.

És que m’encanta rodar-hi, soc a casa. El que no vol dir que no estigui disfrutant de Sant Sebastià, que és una ciutat increïble. Però trobo a faltar la meva dutxa.

És una pel·lícula impregnada de romanticisme. ¿Creu que en un món ple de cinisme encara hi ha lloc per aquest concepte?

És clar que sí, sense cap tipus de dubte. És igual a quin país estiguis, que siguis home o dona. Tothom busca el romanticisme, ens encanta veure pel·lícules d’amor, parlar d’amor i enamorar-nos. Sense el romanticisme tindríem una existència molt trista.

Espanya és el segon país que estrenarà la seva pel·lícula mentre que als Estats Units encara no té data. ¿Europa podria convertir-se en el seu refugi?

No en sé gaire la raó, però he sigut molt popular a Europa, des de la meva primera pel·lícula, ‘Coge el dinero y corre’ (1968). Em sento molt afortunat perquè durant tota la meva vida he tingut un seguiment molt lleial a Europa, Llatinoamèrica i l’Orient Mitjà. Suposo que les meves pel·lícules han de guanyar amb la traducció.

En cadascuna de les seves obres sempre busquem referències a vostè mateix a través dels personatges masculins. ¿Què té en aquesta ocasió Gatsby Welles (Timothée Chalamet) de vostè?

L’única similitud és que als dos ens encanta el Nova York romàntic-‘old fashion’, les cançons antigues, els ‘night clubs’, les cafeteries on la gent solia tocar el piano fins a la matinada... tot aquest sentiment nostàlgic d’un passat que ni tan sols vaig arribar a conèixer en la seva esplendor. De vegades m’hauria agradat néixer trenta anys abans, però després em poso a pensar i en aquella època no hi havia antibiòtics, i per tant no hauria viscut gaire.

A la pel·lícula apareix una jove (interpretada per Elle Fanning) que intenten seduir diversos homes adults.

Em fan gràcia aquest tipus de personatges innocents i dolços que es veuen atrapats en un món fosc, en aquest cas el cine, i que només intenten fer les coses bé.

A moltes de les seves pel·lícules ha parlat dels conflictes de classe, com a ‘Match point’. Aquí el protagonista és un nen bé de l’Upper East Side i la seva nòvia és d’origen una mica més humil, el que genera algunes topades.

Jo em volia centrar més aviat en Gatsby i aquest tipus de noi que ho té tot, posició, diners, influències, però que no creu en absolut en aquest tipus de vida, l’odia perquè la considera artificial. Ell prefereix jugar a les cartes, tocar el piano i anar en contra de la seva família, buscar-se la seva pròpia vida.

¿Què li ha aportat la ficció a la seva vida?

En l’art es pot controlar tot al cent per cent. I puc fer que tot passi com a mi m’agrada. He passat tota la meva vida fent les pel·lícules que volia, amb els personatges que actuaven de la manera que jo volia. Això és perfecte. A la vida real ets víctima total de la sort, de les malalties, que tinguis un accident de cotxe o que et rebutgi la gent, que et traeixin o et decebin. Preferiria existir a la ficció, però lamentablement existeixo a la vida real.

El nom del protagonista, Gatsby, és una referència clara a la novel·la de F. Scott Fitzgerald.

Es un joc nostàlgic, perquè a ell li hauria agradat viure en aquella època, quan Nova York era diferent, les botigues, la música, els restaurants, fins i tot la vista de Central Park.

¿Li queda alguna cosa per fer?

Ser un gran pianista de jazz (riu). Però no tinc prou talent.

¿Com valora l’onada de puritanisme i l’auge de l’extrema dreta a nivell mundial?

L’extrema dreta és un fenomen lamentable que viu una onada en aquest moment, està de moda i espero que duri molt poc. Quant al puritanisme, és una cosa que explota la dreta per al seu benefici. Crec que ara anem cap a una era en què imperarà el políticament correcte. No em sembla malament, però si es porta fins a l’extrem, es pot convertir en una cosa molt perillosa.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

I això és una cosa que afecta el cine.

Sí. Qualsevol art i la cultura a través de la història sempre es veuran afectats negativament per l’extrema dreta i per un control estricte de l’art. L’art ha de ser una cosa totalment lliure, si no, tenim seriosos problemes.