Les escriptores copen la llista de les apostes per al Nobel de Literatura

El Premi Nobel de Literatura que es decidirà dijous, com ja se sap, és excepcional no només perquè es concediran dos guardons corresponents a l’any passat i a l’actual, sinó perquè potser les regles del joc es podrien haver transformat amb la renovació de la institució i això és un factor important a l’hora de plantejar-se les travesses. Tot i que aquesta vegada hi ha un valor segur: la preponderància de les dones. Després de l’escàndol sexual que va precipitar el premi al buit l’any passat, tothom dona per fet que la guanyadora d’un dels dos premis (o fins i tot dels dos) serà dona i això està marcant les càbales.

Com que no hi ha constància de la llista d’autors final que remena l’Acadèmia Sueca i que és una selecció dels 350 noms proposats pels mateixos acadèmics, organitzacions culturals, universitats i escriptors ja premiats, tot es tanca en un gran secretisme. Així que l’únic indicador (en certa manera absurd) que existia eren les llistes que s’estableixen a les cases d’apostes, però allà també va arribar, pel que sembla, el llarg braç de la corrupció perquè les últimes hores abans d’anunciar el premi hi havia noms que, des de la part més baixa de la llista, ascendien vertiginosament i, ¡oh, sorpresa!, acabaven sent guanyadors. Abans de l’escàndol del 2018, l’Acadèmia va reprendre diverses vegades els membres perquè era evident que hi havia hagut filtracions.

Les conseqüències de la crisi han provocat que la veterana casa d’apostes britànica Ladbrokes ja no les accepti en relació amb el Nobel (almenys aquest any) i el focus d’atenció mediàtica hagi passat a Nicer Odds. ¿Què diuen les travesses allà? Que la guanyadora, que no s’ha mogut de lloc sospitosament en els últims dies, podria ser la poeta canadenca Anne Carson, i l’opció ha sigut ben rebuda perquè ningú s’hi ha negat. Carson és una de les veus més reconegudes i alhora populars –tenint en compte el nínxol reduït de la poesia– de la llengua anglesa. La segueix un nom moltíssim més conegut també del mateix país, Margaret Atwood, a qui l’èxit televisiu d’‘El conte de la serventa’, novel·la publicada originalment el 1985, l’ha posat de moda i precisament la moda ha sigut sempre un antídot per aconseguir el guardó, tot i que tingui a favor seu el seu feminisme militant (no és exactament el cas de Carson) i la seva defensa ecologista.  

Sis dones per quatre homes 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La tercera,  Maryse Condé, que no havia aparegut en les apostes d’anys anteriors (cosa que no impedeix guanyar el premi) ara és més reconeguda perquè l’any passat va guanyar el Nobel alternatiu, que a tall de desgreuge, es «van inventar» una sèrie de crítics i periodistes suecs. Condé, a més de cronista de l’Àfrica negra, és una de declarada activista dels drets civils de les comunitats negres tant als Estats Units com a França, on viu.   

Elles són tres de les sis dones que ocupen els deu primers llocs de l’escalafó, cosa que contrasta amb la travessa del 2017 en la qual només hi havia una dona, Atwood. El que és inamovible són alguns noms que any rere any solen aparèixer en els pronòstics: el poeta sirià Adonis, el kenyà Ngugi wa Thiong’o, el japonès Haruki Murakami (per descomptat) o el coreà Ko Un. Tot i que en els últims temps liciten a l’alça autors com el romanès Mircea Cartarescu. Pel que fa al castellà, l’últim en recollir-lo va ser el peruà Mario Vargas Llosa, però si ens atenim al castellà peninsular la història es remunta a Camilo José Cela el 1989. Trenta anys és un bon termini perquè el Nobel el torni a rebre un espanyol. L’únic integrant de la llista és Javier Marías, que sempre hi ha sigut, juntament amb Enrique Vila-Matas un dels autors a considerar. I a l’altra banda de l’Atlàntic cal recordar que els argentins tenen Papa però no Premi Nobel i no hi ha ningú millor que l’extravagant César Aira per aconseguir-lo.