Un fals 'true crime' viatja a l'Escòcia feudal de 1869

A l’Escòcia profunda de 1869, en un llogarret perdut de les Terres Altes, un jove de 17 anys, fill d’un més que humil parcer, mata a sang freda el seu veí i dos membres més de la seva família. Confessa i, abans de ser executat, escriu unes memòries des de la presó. Aquest relat en primera persona, junt amb les declaracions de testimonis en el judici, els informes forenses, les opinions d’advocat i psiquiatres, el seguiment del crim a la premsa de l’època... componen ‘Un plan sangriento. El caso de Roderick Macrae’ (Impedimenta), escrit per l’escocès Graeme Macrae Burnet (Kilmarnock, 1967). Sense cap informació prèvia, el lector no trobarà res que el porti a sospitar que no es tracta d’un ‘true crime’, llibres de no-ficció que formen part d’una tendència en auge dins del gènere negre que investiga casos criminals reals. No obstant, «sense ànim d’enganyar ningú», recalca l’astut autor al seu pas per Barcelona, va construir un fals ‘true crime’ que va ser finalista del Booker Price 2016 (n’ha venut més que la novel·la guanyadora, 200.000 exemplars, i ha sigut traduït a 21 llengües).  

Macrae, escriptor i productor televisiu que treballa ja a la seva quarta novel·la, va voler «crear l’efecte que el que escrius és real» seguint l’exemple d’un llibre de Michel Foucault: ‘Yo, Pierre Rivière: habiendo degollado a mi madre, a mi hermana y a mi hermano’. «És la història real d’un home que va assassinar la seva família. Em va fascinar la violència extrema del que explica davant l’elegància de com ho explica. I està escrit a través de testimonis que van conèixer l’assassí». Com Macrae, que cita també títols, en aquest cas de ficció, que «utilitzen l’estructura de documents trobats, diaris, cartes o notícies de premsa, una cosa habitual en la literatura dels segles XIX i XX»: ‘Dràcula’, ‘La pedra lunar’, de Wilkie Collins –«la primera novel·la de detectius»– o ‘La nàusea’, de Sartre. 

Més enllà del crim, i basant-se en documents de l’època, la novel·la retrata la forma de vida d’aquesta zona rural d’Escòcia –que l’autor coneix perquè la seva mare vivia allà–, que a finals del segle XIX poblava «una societat estratificada, on no hi havia oportunitats d’ascendir de classe, on els parcers eren increïblement pobres». «Vivien a les anomenades cases negres –explica Macrae–, construïdes en pedra i sense xemeneies, i per això el fum ho ennegria tot, compartint espai amb els animals, dins d’un sistema feudal molt lluny de la industrialització de ciutats com Glasgow. Els parcers estaven a mercè de l’agutzil i del ‘lord’, que era l’amo de la terra i dictava les normes. No podien pescar, ni tallar l’herba, ni agafar algues... perquè tot era propietat del ‘lord’.

Acceptar el sofriment

I d’aquí sorgeix el conflicte que porta Rodi a l’assassinat en ‘Un plan sangriento’, l’abús de poder per part d’un agutzil sobre una família de parcers, i la submissió d’aquests a la Divina Providència. «Estaven subjectes a les lleis de l’Església presbiteriana, que els deia que havien d’acceptar el seu sofriment, que no podien rebel·lar-se. Si el ‘lord’ desposseïa el camperol de la terra, l’Església els deia que ho havien d’acceptar. L’opressió que pot patir un ésser humà la representa el pare de Rodi, totalment ancorat a la societat que li ha tocat viure». 

Bogeria i responsabilitat

Notícies relacionades

Crims sense ficció

15 propostes de novel·la negra per a aquest estiu 2019

Macrae també reflecteix les opinions del psiquiatre real J. Bruce Thomson i dels tractats d’antropologia criminal del segle XIX. «Tenien idees racistes i misògenes, però d’altres eren modernes, sobre la possibilitat que un ésser humà cometi un crim però no en sigui responsable», explica l’autor, que admet que «la gran pregunta del llibre és si Rodi està boig o no», ja que en el seu testimoni «hi ha esclats de bogeria, però el lector sap que no diu tota la veritat i que és calculador». 

Thomson, afegeix, «bevent de la teoria de Darwin, creia en una classe criminal sorgida d’una degeneració de l’espècie, que havia anat cap enrere en lloc d’evolucionar». Això implicava «una categoria de criminals condemnats a cometre crims». Però, opina Macrae, «ningú neix amb instint assassí, és l’entorn el que et modela».