'La luz de mi vida': paternitat i apocalipsi amb Casey Affleck

Hi haurà qui digui, amb certa raó, que 'La luz de mi vida' funciona com un intent una mica obvi de fer contrició per part de l’actor que l’ha escrit, dirigit i protagonitzat. Al cap i a la fi, fa anys que Casey Affleck està perseguit per les dues demandes per assetjament sexual presentades contra ell el 2010, i la història que aquí s’explica és la d’un pare que ha de protegir una de les últimes dones que queden al món: la seva filla. En concret, la pel·lícula se situa en un futur sense esperança en què la població femenina ha sigut delmada a causa d’una pandèmia, i en què és inevitable que la por, la solitud, la paranoia i la desesperació s’imposin a mesura que la parella avança a través de boscos silenciosos, ciutats semidesertes i cases inquietantment buides.

Notícies relacionades

Els nervis del ‘tricicle’ Carles Sans

Kresala, Alfred Romagosa i Formatges Muntanyola, premis Cata Mayor 2024

Affleck sempre ha sigut un intèrpret commovedorament minimalista, i aquí trasllada aquest enfocament també a l’altre costat de la càmera mentre captura la serena desolació d’una civilització destruïda. La seva mirada prioritza la intimitat sobre l’espectacle i, per tant, no s’ocupa gaire de les conseqüències més generals de la plaga; li interessen més les interaccions entre pare i filla que generar energia narrativa. Com a conseqüència d’això el relat arriba a pecar d’esquemàtic i repetitiu però, en el camí cap al previsible però clímax esgarrifós, va acumulant petits moments fascinants que ens empenyen a empatitzar profundament amb els personatges i el seu viatge.

'La luz de mi vida' serà comparada per sempre amb drames distòpics com 'Hijos de los hombres’ (2006) i 'La carretera' (2009), i amb motiu. No obstant, al final Affleck es mostra menys interessat que aquests títols predecessors en assumptes com el col·lapse social o el cost de la supervivència, i molt en un de més íntim i personal: la barreja d’instint de protecció i sensació d’impotència que la paternitat comporta, i el dolor que causa la impossibilitat de mantenir els nostres fills aïllats d’un món que podria fer-los mal.