'Lo que arde', d'Oliver Laxe: el foc i la paraula

Més narratiu que els dos anteriors films d’Oliver Laxe, ‘Todos vosotros sois capitanes’ i ‘Mimosas’, ‘Lo que arde’ és l’estudi del comportament d’un home que torna al seu poble, a les muntanyes de Lugo. Ha estat diversos anys empresonat per haver provocat un incendi. Laxe fixa la mirada en la relació amb la seva anciana mare, la manera de tractar el seu gos i les seves vaques, l’inici d’amistat que sorgeix amb la veterinària, el rebuig no-violent dels altres.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però l’Amador és un personatge estigmatitzat. És un piròman. I, quan cap al final de la pel·lícula torna a produir-se un incendi, resulta el principal sospitós. És lògic, tot i que la lògica no sigui sempre la millor solució. Que sigui el responsable o no de la barbàrie no importa. Laxe incrusta el seu relat en una ficció pseudodocumental plena d’infinits matisos, de la contemplació rural a la impossibilitat de ser acceptat.

Des de ‘Días de cielo’, rodada per Terrence Malick el 1979, no es filmava tan bé un incendi, amb el poder hipnòtic, tot i que devastador, del foc. La fotografia de Mauro Herce és d’una altra dimensió, com en els plans d’obertura, de caràcter fantasmagòric, en els quals els arbres d’un bosc de nit comencen a caure sense que vegem encara els tractors que hi estan arremetent. Herce, com a director, ja té un film, ‘Dead slow ahead’, on una cosa tan real com les entranyes d’un barco de càrrega era fotografiada com si fos un espai de ciència-ficció.