'Noche de bodas': Tex Avery, regat de sang

Fa dècades que la cultura pop fantasieja sobre la possibilitat que, una vegada avorrits de caçar animals, els rics i els aristòcrates es posin a caçar éssers humans. Per reincidir en aquesta idea ‘Noche de bodas’ s’infiltra en el clan Le Domas, hereus d’un imperi de jocs de taula que són proclius a rituals del tot grotescos i que, al principi de la pel·lícula, estan a punt d’admetre en el seu si un nou membre, per desmembrar-lo just després. Encara vestida de núvia, en concret, la Grace (Samara Weaving) es veu obligada a participar en una versió macabra del joc de l’amagatall en la qual ella és la presa i els seus nous parents polítics estan armats amb pistoles, ballestes i destrals.

Notícies relacionades

Sergi Pàmies: «La novel·la és monògama i el conte, polígam, gairebé promiscu. O també és monògam, només que encara no se n’ha assabentat»

Franz Ferdinand es burla dels seus enterradors

Com és habitual en el cine de terror, doncs, ‘Noche de bodas’ equipara el subtext i el text i converteix la fortuna econòmica en un pacte literal amb el mal. Dit això, el cert és que els directors, Tyler Gillett i Matt Bettinelli-Olpin, no tenen res original o mínimament profund a dir sobre la depravació moral que comporten els diners. Prefereixen agafar aquesta idea i regar-la generosament de sang. I, en el procés, afegeixen interès a la cacera de dues maneres: d’una banda, aquí la víctima és massa càustica i resolutiva per exercir de xai sacrificat; de l’altra, els seus perseguidors són absolutament incompetents.

Gairebé cap d’aquests personatges arriba a ser desenvolupat més enllà de la seva imatge inicial, però per compensar les seves limitacions narratives ‘Nohce de bodas’ exhibeix grans dosis d’enginy visual i l’alegre anarquia d’un ‘cartoon’ de Tex Avery; bàsicament funciona com un encreuament entre la comèdia ‘slapstick’ i el cine ‘slasher’ dels 80, en el qual el ‘gore’ funciona com a rematada dels acudits. En tot cas, la pel·lícula en última instància es pren el geni prou seriosament per no faltar-li al respecte i alhora entén que bona part del seu atractiu es troba en el seu absurd i la seva ridiculesa.