Juan Carlos Martel: «No pot ser que la política estigui paralitzant les bases de la societat: educació, sanitat i cultura»

Des que va assumir la direcció del Teatre Lliure el febrer passat ha obert les portes de la institució a noves generacions de creadors com Carla Rovira. Però el seu ambiciós projecte necessita el recolzament de les administracions i del públic. Aquest últim ha reaccionat bé a l’inici de temporada. La Generalitat i el Ministeri de Cultura segueixen de moment per sota del que haurien d’aportar, mentre que l’Ajuntament de Barcelona fa de contrapès.      

¿Com han reaccionat els abonats a la seva proposta?

Uns són molt crítics al que hi ha en aquest primer semestre. D’altres han sigut absolutament fidels i representen un terç dels antics abonats. Entre tots dos hi ha un grup que hi confia, però espera a veure les reaccions per decidir què fa.

¿I el públic? 

La ‘Falaise’ ha esgotat localitats, ‘Casting Giulietta’ està a punt de fer-ho i ‘Quan és faci fosc’ està en un 70%. De moment el públic està responent. I ara vindran tres companyies de Bèlgica, Holanda i Xile interessantíssimes. Qui va connectar amb ‘Falaise’ segurament ho faci amb ‘The story of the story’.  

Valori aquests primers mesos al capdavant del Lliure.

Tinc moltes ganes de poder desplegar la totalitat del programa que vaig presentar a concurs. Ja estan en marxa tots els punts, però tinc ganes de veure com creixen aquestes llavors. S’hi van presentar molts projectes. Per sort, l’equip de programació i continguts que dirigeix Georgina Oliva funciona. Però la finalitat del Lliure no és donar feina a tothom. No podem fer-ho, però sí escoltar i saber quin és el nivell artístic i creatiu tant de la gent d’aquí com de fora, que també ens fan propostes.

¿I com estem davant la resta del món?

Depèn d’amb qui comparis. En altres llocs hi ha més creativitat. Ens hem pensat que som una ciutat que no som. Hem de començar a construir i definir-nos identitàriament i culturalment com a ciutat. Eugeni d’Ors deia que on no hi ha tradició hi ha plagi. Moltes vegades veig més plagi que tradició, i la tenim. L’hem d’utilitzar.

¿Quina tradició?

Jo diferencio entre teatre tradicional i tradició teatral. Intento defensar que al Lliure es mantingui una tradició teatral i anar ampliant la cultura des dels marges. La dictadura va frenar, va trencar amb aquesta tradició. Cal fer una relectura d’aquests clàssics. Però les circumstàncies actuals requereixen una relectura des d’un altre punt de vista. El Teatre Lliure ha anat sumant la tradició al llarg dels seus 42 anys de vida. Ningú pot entendre el teatre català sense el Lliure.

¿Què separa el Lliure d’avui i el dels començaments?

El naixement del Lliure va respondre a les necessitats d’una època: defensa d’una cultura, d’una llengua i d’una manera determinada de treballar: amb la intenció de fer un teatre d’art per a tot el món. I avui aquesta característica estatutària de «per a tothom» es manté, però fa falta redefinir què és art i que és tots. La societat ha canviat. Fa 20 anys Barcelona gairebé no tenia immigració estrangera i ara en té un 22%. La ciutat té un ampli ventall de colors i de diversitat. Aquest teatre, per definició el teatre públic de Barcelona, ha de respondre a aquesta diversitat.

¿Com serà la segona part de la programació, a partir de gener?

Serà diferent de la primera. L’anunciarem a finals de novembre. En realitat les temporades haurien de ser un ‘mix’ dels dos semestres perquè hem començat la temporada sense produccions pròpies del Lliure. Hi ha coproduccions i exhibicions perquè va ser la manera de treballar amb els recursos econòmics disponibles. A partir del segon semestre, ja estem al gener del 2020 i tornem a tenir pressupost. Llavors mostrarem produccions de casa. El Lliure no ha fet un gir radical. És el mateix piano, només que ara toca moltes més tecles.

¿La intenció és continuar presentant la temporada partida?

Sí. Hem de tenir la possibilitat de donar cabuda en un període relativament curt a coses que passen en festivals internacionals d’estiu o a moviments socials que sorgeixin. L’altra opció és pactar produccions a tres anys vista perquè els grans actors d’aquest país estan agendats de manera operística. ¿Com puc programar a tres anys si he d’amplificar tot el que passa avui? Intentarem trobar un equilibri.

Més enllà del Lliure, també la Beckett i el TNC programen amb diners públics. ¿Mantenen una sana rivalitat? 

Que jo sàpiga no hi ha enganxades entre nosaltres i, si n’hi hagués, suposo que seríem capaços d’asseure’ns i dialogar. Al teatre públic, aplicar paràmetres econòmics fa pensar més en la taquilla que en altres valors i hi ha el risc de fer programacions massa homogènies. Al final l’espectador vol veure aquest actor que surt a la tele. Però el teatre és molt més ampli. L’art teatral és molt més i la missió del teatre públic és mostrar aquesta diversitat de l’art teatral.

¿Programarà dansa?

N’hi haurà. Col·laborarem amb La Quinzena de Dansa.

¿Com va la renovació dels Estatuts del Lliure?

Els patrons han fet la seva feina. Ara està en mans de les administracions que els han d’aprovar.

¿Alguna sorpresa des de la seva arribada al càrrec?

No m’esperava la lentitud en què es poden produir els somnis. Tinc un programa que acaba el 21 de gener del 2023 si res canvia. Ja han passat vuit mesos. Ocupa temps de la meva vida i del meu espai, però em sorprèn la lentitud de resposta i d’acció de les administracions. Segurament a causa de la insuficiència de recursos, a la inestabilitat política i a la falta d’empatia real amb aquesta mateixa societat que cada vegada va més ràpid i li costa cada vegada més escoltar. Potser em fico en un jardí, però la primera missió de la política és escoltar. Jo estic obligat cada dia a fer un petit pas cap als meus objectius i les meves responsabilitats. Si hi hagués voluntat i interès seria més fàcil. No sé si hi ha interès.

Sona molt pessimista.

No soc l’únic que pensa així. A totes les altres institucions culturals amb què treballem, amb les quals per sort sí que hi ha un diàleg, els passa el mateix. Tothom té problemes econòmics amb les administracions, però no pot ser que la política estigui paralitzant les bases de la societat: l’educació, la sanitat i la cultura. Això s’hauria de blindar. És una irresponsabilitat.

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Una catedral feta de cançons

¿Per què no s’aborda el procés en escena?

La llibertat no és innata, es guanya. Al final la possibilitat d’escriure obres respon a la possibilitat de muntar-les. Crec que les generacions que venen ja no tenen por. Espero que siguin absolutament lliures a l’hora de crear per abordar el procés o qualsevol altre tema social profund sobre l’escenari. Autors més joves ja estan escrivint sobre la transició, una cosa necessària. I altres de la meva generació parlen sobre el feixisme i la seva reaparició. Estem trigant a poder parlar artísticament sobre aquests temes. Parlar del que passa políticament a tot arreu també és teatre social.