L'incòmode Peter Handke, premi Nobel de literatura 2019

«¿El Nobel de literatura? S’hauria de suprimir. És una falsa canonització que no aporta res als lectors», va dir Peter Handke en el passat. I l’opinió, digui el que digui l’escriptor el desembre que ve en el seu discurs d’acceptació del premi Nobel, està en perfecta sintonia amb un personatge incòmode, a la recerca de la reflexió més aspra i per tant difícil de reduir a una única definició. De moment el que ha sortit dels seus llavis al conèixer el veredicte és la seva profunda sorpresa per la «valentia del guardó». I no és per a menys. Handke va passar de ser el nen prodigi de les lletres alemanyes els anys 70, l’amic de l’ànima i guionista d’algunes de les millors pel·lícules de Wim Wenders, a l’autor demonitzat per haver defensat la causa sèrbia durant la guerra dels Balcans, amb visita a Milosevic a la presó i discurs fúnebre del genocida inclosos, dues dècades després.

Els llibres de Handke a les edicions d’Alianza i els seus guions per a Wenders –‘El miedo del portero ante el penalti’, ‘Falso movimiento’ i, més endavant, la popular ‘El cielo sobre Berlín’, per a la qual va escriure una trama feble i una sèrie d’impactants monòlegs interiors– van ser un dels grans companys de viatge de la progressia durant la transició, un autor capaç de vincular les lectures més clàssiques i solemnes d’autors com Goethe amb referents més rockers i ad hoc, tal com començava a manar l’època. Tot això servit amb una prosa afilada com un bisturí i es diria que gairebé exempta de sentiments. Tot i que els provoqués a borbolls.

Notícies relacionades

Olga Tokarczuk i Peter Handke, dos Nobel per a Centreeuropa

Coneixent la inquietant Olga Tokarczuk, Nobel de literatura 2018

Amb els anys Wenders se’n va anar a Hollywood buscant els seus fastos i Handke, ermità, es va quedar en alguna ‘cova’ amagada d’Àustria, cultivant la seva escriptura en silenci amb una imatge propera a la de Thomas Bernhard, el gran crític de les hipocresies austríaques. Com aquest, Handke sempre es va mostrar com un intel·lectual incòmode en diversos fronts: el teatre –els seus ‘Insults al públic’, avui potser una mica passats, van establir als 60 unes regles noves amb els espectadors–, la novel·la –‘La mujer zurda’, ‘El miedo del portero ante el penalti’, ’Carta breve para un largo adiós’–, l’assaig –‘Ensayo sobre el jukebox’, ‘Ensayo sobre el lugar silencioso’, que no és cap altre que el vàter–, els seus poemaris i, en particular, els seus llibres de memòries. És el cas de ‘Desgracia impeorable’, escrit el 1972 poques setmanes després del suïcidi de la seva mare d’una sobredosi de barbitúrics com una forma d’introspecció dolorosa i salvatge.

L’altra cara, molt més espinosa, de Handke va aparèixer amb la guerra dels Balcans a la dècada dels 90. Quan la majoria dels intel·lectuals s’alineaven en contra del genocidi bosnià i del seu inductor, l’ultranacionalista serbi Slobodan Milosevic, l’escriptor va provar de treure’s les crítiques de sobre assegurant que ell no era un polític sinó que senzillament era un escriptor i que Milosevic, responsable de la matança de 250.000 persones, li semblava un personatge «tràgic» interessant. Però va ser molt més que això, hi va haver una defensa del dictador fins i tot quan ja molts dels seus partidaris l’havien abandonat. A les seves declaracions als diaris s’hi va afegir l’entrevista que li va fer a la presó mentre esperava el judici al Tribunal de la Haia i després del suïcidi de Milosevic el 2006 es va comprometre encara més quan va anar al seu enterrament i va llegir unes paraules. Les més compromeses, les que comparaven el sofriment dels serbis amb els jueus durant l’Holocaust, de les quals després es va retractar adduint que el seu francès –l’idioma en què les va pronunciar– era bastant imperfecte. L’enrenou general li va valer que li retiressin una estrena en la Comédie Française i anys després va haver de rebutjar el Premi Internacional Ibsen a Noruega per la mateixa raó. ¿Què passarà ara amb el Nobel? ¿Hi haurà veus discordants? De moment, l’autor, des del seu retir a París, on porta una vida tranquil·la de perfil social baix, declara estar «en pau».