Oliver Laxe ('Lo que arde'): «Quan mori, vull ser un castanyer»

Oliver Laxe (París, 1982), torna als seus orígens gallecs per compondre una de les pel·lícules més boniques de l’any, ‘Lo que arde’,una obra tan íntima com èpica, tan poètica com política sobre el procés d’abandonament del medi rural que va guanyar el Premi del Jurat a la secció ‘Una certa mirada’ del Festival de Cannes.

‘Lo que arde’ s’obre amb una imatge espectral en la qual veiem talar uns arbres i acaba amb el registre real d’un incendi. ¿Podríem considerar-la una pel·lícula sobre la desaparició d’un món?

Crec que la destrucció forma part de la naturalesa, té a veure amb la transitorietat de la vida. Les coses moren i neixen de la putrefacció. Però sí que hi ha a la pel·lícula un regust crepuscular, perquè neix del dolor que tot el nostre passat desaparegui. Som davant un món que es mor, però intento buscar una mica de dignitat en els personatges, éssers petits davant una naturalesa indòmita.

¿D’on sorgeix la idea de la pel·lícula i què ha suposat per a vostè?

Volia tornar als meus orígens, als prats on generacions i generacions de familiars meus, camperols, han treballat. Era un espai carregat de significat emocional per a mi, per això he intentat filmar-lo des del cor. Des de petit sempre m’han commogut els relats de la meva família parlant de la pobresa, de la guerra, de la gana, sempre explicats sense lamentacions, acceptant aquestes misèries, que és el que jo anomeno «sobirana submissió», és a dir, la llibertat que et dona acceptar el que ets. Crec que aquesta pel·lícula m’ha ajudat a reequilibrar-me en molts sentits, a deixar l’ego enrere i a ser humil.

¿De vegades convé anar-se’n per retrobar-se?

És que jo sempre he estat fora. Vaig néixer a París i allà érem immigrants, però quan vaig tornar a Espanya, érem francesos. Sempre hem sigut estrangers, i aquest desarrelament es nota. He intentat utilitzar l’art per desfer aquest camí d’inadaptació.

¿Potser per això els personatges de les seves pel·lícules són sempre 'outsiders’ i es troben al marge de la societat?

M’adono que em commou la gent trencada. La seva fragilitat, el fet que tinguin una sensibilitat que el món no accepta.

¿Vostè se sent també una mica 'outsider' en el cine espanyol?

Fins ara ho he sentit així. El cine s’ha convertit en un mercat de brioixeria industrial, i la gent demana cada vegada més sucre. Així que enfrontar-se a un tipus de cine sense additius pot resultar difícil si no s’hi està acostumat. Però aquí entra en joc l’emoció veritable, que és universal i crec que hi ha un cine que ha de donar servei a un altre tipus de sensacions més autèntiques. Que a la gent li agradi aquesta pel·lícula legitima d’alguna forma una manera de fer cine que està menyspreada. Recordo el final de ‘Pickpocket’, de Robert Bresson, quan diu el protagonista: «Tot el que hem hagut de fer per arribar fins aquí». En aquest sentit, cada pel·lícula ha sigut un camí d’aprenentatge i m’ha permès aprendre quin és el meu lloc com a cineasta, quin tipus de pel·lícula fer dins d’un ecosistema tan variat com l’actual.

¿Per què va escollir la figura del piròman per vertebrar la ficció?

Em va semblar bastant rock and roll, aquest home que crema el món. Alhora, volia agafar una figura injuriada, demonitzada per la societat per analitzar la seva complexitat sense judicis. En realitat, tots som piròmans en aquest món. Consumim de forma fastigosa.

¿Què se sent quan s’està al mig d’un incendi?

Sents dolor, la mort, convius amb ella. En la vida, perseguim el foc o ens n’escapem.

En els últims anys, molts directors joves han tornat al medi rural per reivindicar-lo, ¿per què creu que està passant?

Crec que el món està desesperat i els cineastes som una mica com sismògrafs, tenim la percepció avançada que arribarà un tsunami i que hem d’escapar. Tenim la sensació que això s’acaba, el nostre cap ens diu que no és possible reorientar la decadència a la qual hem arribat.

¿Creu que tornar a les arrels és l’única possibilitat de salvar-nos?

Hem de desfer el camí i mirar al passat per fer-lo present. La llibertat que el progrés ens ha venut ens ha conduït fins aquí. La llibertat és una mica diferent per a cada un. Jo crec en la llibertat de l’ànima.

¿Quin seria la dialèctica per a vostè entre el camp i la ciutat?

Aquesta dialèctica ja no existeix, de la mateixa manera que tampoc Orient i Occident, la tradició i la modernitat. Jo crec que a tots ens uneix una mateixa cosa: no volem patir. I estem en una societat que intenta escapar-se del dolor, de la mort, quan és una cosa que és irreversible i hi estem abocats. Intentem guanyar la naturalesa i això és un fracàs.

Notícies relacionades

'Lo que arde', d'Oliver Laxe: el foc i la paraula

Barcelona, capital de la innovació social

¿Vostè té por de la mort?

Gens ni mica. Tinc ganes de ser un castanyer.