Cinc raons per les quals 'Joker' és un fenomen a tot el món

El personatge de Joker sempre ha exercit un influx especial en cada una de les seves aparicions en pantallaJoker, robant el protagonisme i erigint-se com la figura icònica de la funció. Des del moment que es va saber que hi havia un projecte destinat a explicar els seus orígens en el qual el personatge per fi agafaria les regnes de la seva pròpia història, es va despertar una gran expectació, sobretot quan es va confirmar la participació de Joaquin Phoenix en la pell del ‘dolent’. Però el que ningú s’imaginava és que el ‘Joker’ de Todd Phillips es convertiria en un fenomen sociològic cridat a despertar tota una onada de reaccions des de les més diverses perspectives.

L’impacte ha sigut immediat: Lleó d’Or a Venècia que legitima el seu valor cinematogràfic i l’aclaparadora xifra de gairebé 550 milions de dòlars recaptats a tot el món després del segon cap de setmana des de l’estrena, cosa que constata el seu efecte taquiller i la seva acceptació popular i demostra que hi ha espai per als ‘blockbusters’ kamikazes, incòmodes i subversius.

L’ambigüitat ideològica

Uns la consideren feixista; d’altres, revolucionària. Feia temps que no ocorria que una mateixa pel·lícula fos capaç de donar lloc a plantejaments ideològics tan antagònics i servís com a legitimació de visions enfrontades del món. Probablement ni tan sols els responsables siguin conscients del que han fet, però el cert és que cadascú ha interpretat ‘Joker’ a la seva manera, i la convertit en símbol i estendard de la seva manera d’interpretar el ‘zeitgeist’.

El curiós és que, a diferència d’altres Jokers que abraçaven l’anarquisme, el de Joaquín Phoenix està exempt (suposadament) d’ideologia. És un pobre marginat, víctima de la societat que el rebutja, un malalt mental amb traumes psicològics que un bon dia agafa una pistola i inicia una espiral de bogeria antisistema. ¿Una figura perillosa o un messies erigit com a catalitzador de la ràbia ciutadana?

Potser el més espinós de la qüestió seria: ¿des de quin prisma mirem al personatge si el condemnem i des de quin si l’enaltim? ¿Som més retrògrads o més moderns si estem en un bàndol o en un altre? En una era complicada per a la llibertat d’expressió, en la que ens hem acostumat al discurs mastegat, una pel·lícula com ‘Joker’ fa que ens esclati directament el cap pel seu neguitós caràcter esmunyedís i ambivalent.

Però que ningú s’espanti. ‘Joker’ tampoc provocarà una catàstrofe social com han volgut preconitzar els espantaiaies de torn, tot i que s’ha convertit en un excel·lent termòmetre per constatar no només el nivell de podridura moral que ens envolta, sinó també com de desemparats que estem davant d’una violència sistèmica que inclou tant bojos com polítics i poderosos que continuen sotmetent la població a través de la dictadura de la confusió i la por. 

---

L’actractivo d’un cine més fosc

«El cine ja no existeix. El cine amb el qual vaig créixer i el que continuo fent ja no existeix». Nostàlgics amb un temps que ja no tornarà, fa temps que directors com Martin Scorsese lamenten la mort del vell cine, o almenys la seva mutació en una cosa més trivial. Aquest tipus de cine que, en el dia d’avui, continua atraient el públic a les sales: comercial fins als ossos, cautelós, basat en infal·libles fórmules d’èxit, fonamentalment franquícies, ‘remakes’ i revisions.

En aquest sentit, la coincidència a la cartellera de tres ‘blockbusters’ tan atípics i aspres com ‘Joker’, ‘Ad astra’ (James Gray) i ‘Érase una vez en... Hollywood’ (Quentin Tarantino) acaba sent un petit miracle en la mesura que, cada un a la seva manera i en el seu gènere, s’escapa del que és previsible i exigeix dosis extra d’esforç a un públic cada vegada més dispers i menys predisposat a la reflexió, la morositat o la incomoditat.

Perquè, sí, ‘Joker’ és una pel·lícula desagradable i pertorbadora, qualsevol cosa menys festiva. Un film premeditadament esquerp (la interpretació de Joaquin Phoenix, la banda sonora de Hildur Gudnadóttir, la fotografia de Lawrence Sher), a anys llum dels rutilants estàndards del cine de superherois i molt més proper a les tenebres emocionals de ‘Taxi Driver’ o ‘El rey de la comedia’,dos clàssics de Scorsese, precisament, que Todd Phillips reconeix com a alguna cosa més que simples influències. I malgrat això –o potser gràcies a això–, el públic ha respost amb entusiasme al desafiament.

---

De superherois, però menys

Sol dir-se de ‘Joker’ que és una pel·lícula de superherois que no ho sembla, cosa que no té per què ser bo ni dolent, però sí que serveix per atreure un públic desinteressat per les tradicionals aventures delsuniversos DC o Marvel. Desoladora història d’un pobre diable amb greus problemes mentals o, si es prefereix, relat polític en el qual el seu protagonista pot ser tant una resposta a Donald Trump com el seu execrable detritus, ‘Joker’ no té els trets propis del cine de superherois més crispetaire i no es basa en cap còmic en concret. Però sap aprofitar el fascinant univers DC (la ciutat de Gotham, les totèmiques figures de Thomas i Bruce Wayne) per crear un món propi, fosc, decrèpit, envilit, evocador per la seva estètica dels anys 70, però inquietantment proper i reconeixible.

---

La prodigiosa actuació de Joaquin Phoenix

En el que sí que ha existit una rotunda unanimitat ha a sigut a l’hora de considerar la interpretació de Joaquin Phoenix com un autèntic prodigi. Fins al moment, cada actor que havia encarnat el Joker havia imprès la seva personalitat oferint diferents connotacions al personatge, tan diferents com complementàries. Però en aquesta ocasió és diferent, potser perquè es construeix el personatge des de zero i l’arc evolutiu és molt més complex.

Des de les primeres imatges Joaquin Phoenix sap com imprimir fragilitat al seu personatge, manejant a la perfecció el patetisme i la frustració, al mateix temps que bascula els límits de la seva psicopatia fins a fer-la esclatar en moments concrets. La seva és una transmutació integral, un exercici de composició corporal abassegador i un treball de psicologia del personatge visceral. Així, aquest home humiliat que només vol fer riure i és incapaç de despertar un somriure es converteix en una presència tan incòmoda com magnètica. ¿La millor interpretació del nou mil·lenni.

---

Todd Phillips, més enllà de ‘Resacón’

Notícies relacionades

De com Víctor Hugo es va inventar el Joker

Crítica de 'Joker': el fascinant esperit del caos

Que el director de ‘Joker’ sigui Todd Phillips (Nova York, 1970) –i que a sobre hagi conquistat el Lleó d’Or a Venècia– ha fet torçar el nas a més d’un, amb prejudicis segurament davant del fet que el nostre home sigui el creador de la trilogia de borratxos de ‘Resacón en Las Vegas’.

Més enllà del vell debat sobre la insuficient consideració artística del còmic, la hilarant trilogia de Phillips (molt més fosca del que aparenta) és una fita de la gran comèdia americana del segle XXI –representada també per Judd Apatow, Ben Stiller o Adam McKay–, com ho han sigut altres sublimacions del ‘bromance’ (camaraderia heterosexual masculina) dirigides per Phillips com ‘Viaje de pirados’ (2000), ‘Aquellas juergas universitarias’ (2003) o el ‘remake’ de ‘Starsky & Hutch’ (2004). Així que poca broma amb ell.