De com Víctor Hugo es va inventar el Joker

Joker no pateix i riu (o riu i pateix) des de fa només set dècades, les que van des de la seva creació el 1940 com a carismàtica nèmesi de Batman, quan aquest va assolir la seva autonomia, fins a la seva actual i impactant reencarnació cinematogràfica. El primer Joker, la creació del qual es van disputar Jerry Robinson i Bob Kane juntament amb el guonista Bill Finger, va tenir des del minut u un desequilibri mental que DC va obligar a infantilitzar als pocs números per transformar-lo en poc més que un gamberret.

 

El Joker tràgic s’origina molt més enrere, fa 150 anys, quan l’escriptor més popular de França, Victor Hugo, inspirant-se en la figura romàntica del pallasso trist, escriu una de les seves novel·les menys recordades, ‘L’home que riu’,un melodrama extrem carregat de soroll i de fúria i ¡ai! no poques descripcions i reflexions que en l’actualitat poden expulsar els lectors poc amants del barroquisme.

Un dolent ‘avant la lettre’ 

L’autor d’‘Els miserables’ mai ho va saber, però amb aquesta novel·la estava creant un Joker ‘avant la lettre’ en la figura de Gwynplaine, fill d’un aristòcrata caigut en desgràcia a qui de nen i com a venjança real cap al pare, se li practica el càstig de la ‘bocca fessa’, és a dir, l’obertura de les comissures dels llavis mitjançant talls per mostrar un perpetu i grotesc somriure que el convertirà en un fenomen de fira, i amb això un monstre somrient i miserable.

Allà hi ha ben construïda no només la imatge del futur dolent i la seva psicologia, sinó també la càrrega de rebel·lia política dels oprimits. «Represento la humanitat tal com l’han fabricat els seus amos. L’home és un home mutilat. El que em van fer va ser també fet a la raça humana. Han distorsionat el dret, la justícia, la veritat, la raó, la intel·ligència [...]. Pel que fa a mi, ha posat en el seu cor un pou negre d’ira i dolor, i a la cara una màscara de satisfacció», diu Hugo a través de l’enorme boca de Gwynplaine amb el seu riure involuntari. Com la de Joaquin Phoenix, que bé podria fer seu aquest discurs.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Faltava una baula que unís la novel·la d’Hugo amb els creadors del còmic. I es troba en l’adaptació muda que Paul Leni va realitzar el 1928, que pràcticament és una pel·lícula de terror, amb la inigualable ajuda de l’actor alemany Conrad Veidt (el Major Strasser a ‘Casablanca’), obligat a mostrar dolor sense que desaparegui la ganyota del seu rostre (un prodigi interpretatiu apuntalat pel maquillatge de Jack Pierce). Aquest rostre va ser la inspiració confessa del seminal còmic de DC, malgrat el que té de controvertit la seva paternitat.

La resta és història, el pallasso es va fer adult, es va filtrar per la ment torturada d’Alan Moore i va obrir la porta a la pel·lícula més pertorbadora de l’any.