Javier Cercas: «Estem en plena batalla. Només hi ha crits i pols»

Un mosso d’esquadra, amb un passat poc innocent i amb plaça a Gandesa, li serveix a Javier Cercas per fer un canvi en la seva trajectòria, passar-se a la novel·la negra i aconseguir el Premi Planeta. Obeeix, assegura, a una doble crisi: una íntima i una altra col·lectiva, la que es va posar a caminar l’1-O i que ens va canviar a tots per sempre. Malgrat aquestes dades, l’autor reitera els cops que calgui que ‘Terra Alta’ no és una novel·la sobre el procés, tot i que aquest fet sí impregni l’atmosfera.

Assegura que qui ha escrit aquesta novel·la és un nou Cercas. ¿Aquesta reinvenció significarà convertir-se en un autor de gènere?

Jo no crec que existeixin els gèneres majors o menors, sinó unes formes o altres d’utilitzar els gèneres. Però sí, i ho constato pels pocs lectors que han llegit el llibre, això és com començar de nou. Aquesta no és una de les meves novel·les sense ficció habituals, no hi ha jocs metaliteraris evidents...

... ¿no surt Javier Cercas com a personatge?

En absolut. Se’n podria dir ficció pura, si això existeix. I els temes que aborda no tenen res a veure amb les preguntes que m’acostumo a fer.

Vaja, ‘Les lleis de la frontera’ i fins i tot ‘Soldats de Salamina’ es podien llegir en clau policíaca.

Sí, però aquí abordo temes nous com el del sentit de la llei i la possibilitat de la justícia, que és el que mou el meu protagonista. Hi ha un personatge al llibre que diu: «L’absoluta justícia pot ser la més absoluta de les injustícies». En aquesta vora es mou la novel·la, de com una cosa bona portada a l’extrem pot esdevenir dolenta.

Els seus llibres han sigut sempre bon material per analitzar i reflexionar sobre la història recent. ¿Això es permet, aquí?

No és una novel·la policíaca en ús, però és cert que el gènere ho permet tot. Quan vaig escriure ‘El monarca de les ombres’ vaig presentar el meu llibre a Bot, un poblet de la Terra Alta, ¿coneixes la zona?

Com a turista dels escenaris de la guerra civil.

És una terra molt àrida en la Catalunya pobra. A la meva novel·la un personatge diu: «Només ens recorden per bombardejar-nos». Doncs bé, allà em van forçar la porta del cotxe, cosa que em va fer conèixer un mosso d’esquadra, un tio de Barcelona traslladat allà que em va explicar que allà vivia bé però que el silenci no el deixava dormir.

¿Es tractava de trobar el silenci en temps de soroll?

Aquesta idea surt al llibre, és clar, però a mi em va afectar d’una forma especial. Això va ser el juliol del 2017 i després va arribar l’octubre. No vaig poder escriure en aquells mesos, només angoixar-me com tothom. Perquè vam viure un moment que mai havíem pensat que podríem viure. Al desembre vaig tornar a la novel·la que tenia començada i em vaig adonar que jo era diferent i que la novel·la era diferent. Sentia molt horror al voltant però paradoxalment em sentia bé, com en un refugi antiatòmic.

Es va retirar a les casernes d’hivern de l’escriptura.

Més o menys. Però quan vaig acabar la novel·la em vaig adonar que el tema de fons era precisament aquesta sensació.

Així que inevitablement el procés es va acabar filtrant en el relat.

Sí, però es filtra com a ficció. ¿’La metamorfosi’ va d’un home que es converteix en escarabat? Home, sí, però el carburant és el desarrelament existencial, la incapacitat per viure.

Que el seu protagonista sigui un mosso que anteriorment havia sigut delinqüent, ¿podria ser interpretat com una metàfora de les contradiccions que està vivint el cos?

Mentre escrivia el llibre he fet molts amics a la policia autonòmica i ells l’han llegit perquè m’importava molt que ho fessin. M’he trobat amb gent molt professional que ha passat per un infern, que a vegades l’han posat en una situació de solució impossible. 

Després de l’anunci del premi, no feia la sensació de voler parlar gaire de política.

És que ja n’he parlat molt. I em semblava una falta de respecte al premi i als meus llibres. Entenc que hi hagi gent que pugui faltar el respecte als meus llibres, només faltaria, perquè per això els publico, però jo no ho faig.

¿Què li ha semblat la sentència?

¿L’has llegit?

Encara no. 

Doncs jo sí que l’he llegit, però no la valoraré perquè em sembla prematur fer-ho. Quan em pregunten, sobretot a l’estranger, si escric sobre això, dic que és massa aviat. Ara estem en plena batalla, només hi ha crits i pols. No sabem què vol dir, com ha afectat les nostres vides. A mi m’ha canviat sense haver-m’hi esforçat, ha sigut la realitat la que m’ha reinventat.

¿Li sap greu haver-se posat massa en primer pla?

¿Et dic la veritat? Gens. Només em molesta o em fa mal si li ha sabut greu a la meva família, que és fantàstica. Em fotria haver-la perjudicat. Però és que no he sabut no fer-ho. El meu fill em retreu de vegades que no oculti les opinions, perquè «tothom ho fa».

¿S’ha sentit moneda de canvi entre Penguin Random House i Planeta?

Soc atònit quan parlen d’això. Penguin Random House m’ha dedicat una col·lecció. Tots els meus llibres són allà. Aquesta mateixa setmana els he escrit un pròleg. El meu editor, Miguel Aguilar, va entendre perfectament que aquest llibre és una cosa diferent al que acostumo a fer.

Notícies relacionades

Javier Cercas guanya el premi Planeta amb una novel·la negra

Barcelona, capital de la innovació social

¿Per tant, els va advertir?

Per descomptat. I ho van entendre. Algú em va dir que Miguel Aguilar estava trist, però és que si no ho estigués jo estaria emprenyat. Ells s’han portat impecablement. Només puc dir que no sé on sortirà el pròxim llibre.