Mor als 98 anys Alicia Alonso, llegenda de la dansa clàssica

La ballarina cubana Alicia Alonso, una figura llegendària de la dansa clàssica, ha mort aquest dijous a l’Havana als 98 anys, segons ha informat un representant del Ballet Nacional de Cuba (BNC). Alonso va tenir una de les més llargues carreres que es recorden en la dansa, en la qual va combinar magistralment a cop de talent i perseverança la més exquisida i rigorosa interpretació, el magisteri, la coreografia i la direcció del BNC.

Malgrat la seva avançada edat i la ceguesa gairebé total que va patir durant llargs anys, fins i tot en la seva època de ballarina en actiu, Alonso es va mantenir pendent dels escenaris fins a l’últim moment al capdavant de la companyia, amb gran prioritat en la supervisió del treball dels joves ballarins, a qui va transmetre el seu llegat.

De fet, l’autodenominada «prima ballerina assoluta» del BNC continuava dirigint formalment la companyia, tot i que des del gener passat amb el recolzament, com a subdirectora, de la ballarina Viengsay Valdés, que és qui prenia ja les decisions artístiques, però «sempre fidel» al llegat d’Alonso.

Alicia Ernestina de la Caridad Martínez del Hoyo, el seu nom original, nascuda el 21 de desembre del 1920 a l’Havana, filla de pares espanyols, va ser la menor de quatre germans i va fer els seus primers passos en la dansa als 9 anys.

Amb una definida vocació per la dansa, els seus estudis de ballet van començar a l’escola de la Sociedad Pro-Art Musical, de la mà del professor Nikolai Yavorsky.

La petita Alicia ràpidament va destacar pels seus extraordinaris dots i es va convertir en una avantatjada alumna que va debutar el 29 de desembre del 1931 com a dama de la cort en el ‘Gran Vals’ del ballet ‘La bella dorment’, del compositor rus Piotr Txaikovski. Alonso va confessar en una entrevista que aquell dia va sentir que «era la persona més feliç del món». «Tot era jo, no veia res. Tot ho sentia com a part meva: la música, el públic, els meus companys ballant», va afegir.

A finals dels anys 30 del segle passat, l’artista es va traslladar als Estats Units per continuar la seva formació a la School of American Theatre. Ja havia contret matrimoni amb el ballarí cubà Fernando Alonso, de qui va adoptar el cognom Alonso, que l’acompanyaria al llarg de tota la seva trajectòria artística.

La seva activitat professional als Estats Units va començar el 1938 ballant en comèdies musicals com ara ‘Great Lady’ (Gran Dama) i ‘Stars in your eyes’ (Estrelles als seus ulls), juntament amb prestigioses figures de l’època, abans d’integrar l’American Ballet Theatre de Nova York el 1940.

Elevada al rang de primera ballarina, va actuar en escenaris de diversos llocs del món i el 1943 va debutar en el ballet ‘Giselle’, el personatge de la camperola ingènua, romàntica i enganyada que va brodar al mínim detall interpretatiu per convertir-lo en el més emblemàtic del seu extens repertori.

A l’American Ballet, Alonso va treballar amb rellevants coreògrafs de la talla de Michel Fokine, George Balanchine, Léonide Massine, Bronislava Nijinska, Anthony Tudor, Jerome Robbins i Agnes de Mille, i va tenir com a parella Ígor Yushkévitx, amb qui va participar com a estrella convidada en els Ballets Russos a Montecarlo.

El 28 d’octubre del 1948 va ser una data clau en la seva trajectòria: va fundar a l’Havana, en col·laboració amb els germans Fernando i Alberto Alonso, el Ballet Alicia Alonso, primer del seu tipus creat a l’illa.

Alicia Alonso va compaginar les seves activitats entre l’American Ballet Theatre i la seva pròpia companyia, que després del triomf de la revolució liderada per Fidel Castro el 1959, rep recolzament governamental i es reorganitza com a Ballet Nacional de Cuba (BNC), el seu nom actual, i sota la direcció general de la famosa ballarina.

Va ser la primera ballarina de l’hemisferi occidental a actuar a la llavors Unió Soviètica i la primera representant americana a ballar amb el Ballet del teatre Bolxoi de Moscou i el Kírov de Leningrad (Sant Petersburg), el 1957 i el 1958, respectivament. Les seves gires internacionals la van portar a Àsia, Amèrica, l’Òpera de París, el Royal Danish Ballet i moltes altres companyies.

Des de la seva joventut, Alonso havia patit un defecte de visió en un ull i en ple apogeu de la seva carrera en els anys setanta va patir despreniment de retina, una malaltia que la va deixar gairebé cega per a la resta de la seva vida. En tres ocasions va passar per la sala d’operacions per intentar superar els seus problemes amb la visió i l’última li va plantejar la difícil prova de mantenir-se allunyada dels escenaris durant dos anys, un obligat repòs que «va ser dur, però vaig aprendre a ballar amb el cervell», segons va explicar.

«M’ubicava a ‘Giselle’ i anava pas per pas en la coreografia, des que s’obria el teló fins al final. Em vaig entrenar a veure els ballets en la meva ment com si fos el públic. Estudiava els passos del cos de ball, dels solistes», va revelar una de les poques ocasions en què va tractar el tema públicament.

El 1974 va tornar a ballar recolzada en la seva fèrria voluntat, en els seus ‘partenaires’ i guiada pels llums de l’escenari. També supervisava assajos i va crear coreografies per al BNC.

Alicia Alonso va ser una figura artística tan mítica com els llegendaris personatges que va interpretar fins al seu comiat com a ballarina el 28 de novembre del 1995, a Itàlia, tot i que l’imant dels escenaris la va atreure a aparèixer en una demostració des d’una cadira o en les seves habituals salutacions al començament i final dels Festivals de Ballet de l’Havana.

Ella va dir que quan va decidir que aquella seria la seva última funció sobre les sabatilles de puntes «ningú tenia coneixement sobre això». «Va ser una sensació d’un buit tremend, com si se m’hagués escapat l’ànima».

Sempre va afirmar que la dansa era la seva vida. Per això al deixar de ballar es va concentrar en altres facetes vinculades a aquest art, com ara la coreografia, la docència i la direcció de la companyia, tasques a què va dedicar les seves forces i creativitat. Als seus 98 anys provava de mantenir la seva rutina laboral, només alterada quan es trobava fora de l’illa en alguna gira.

Entre els nombrosos guardons i reconeixements que Alonso va rebre a Cuba, l’Orde Félix Varela del Consell d’Estat, els títols Honoris Causa de la Universitat de l’Havana i l’Institut Superior d’Art, i va ser proclamada Heroïna nacional de Treball. S’hi van sumar distincions internacionals com el premi Anna Pávlova de la Universitat de la Dansa de París, el càrrec d’Ambaixadora de Bona Voluntat de la UNESCO, la condecoració francesa d’Oficial de la Legió d’Honor i la Creu de l’Orde Elisabet la Catòlica, atorgada pel rei d’Espanya Joan Carles I.

Amb una personalitat i un talent extraordinaris com a ballarina, Alicia Alonso també passarà a la història com un dels puntals de l’Escola Cubana de Ballet, que va impregnar d’un estil propi que ha conquerit un lloc destacat en la dansa mundial.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

En la seva última visita a Barcelona l’estiu passat, la impulsora del BNC no va acompanyar el seu equip a causa del seu delicat estat de salut. Són moltes les ocasions en què el BNC ha visitat Barcelona, fent del Tívoli la seva casa. Però en aquesta última ocasió Alonso, que havia lluitat per la dansa i l’havia portat a dalt de tot, va haver de fer cas dels metges.

Alonso era una força de la naturalesa. Cuba i els amants del ballet ploren la seva mort.