'Seis formas de morir en Texas': galeria d'atrocitats

Sorprèn l’agressiva cruesa d’aquesta novel·la. No de la història que explica, ordida amb una meticulositat admirable, sinó la colpidora informació veraç (amb suport exprés de fonts documentals) sobre la pràctica a la Xina de l’extracció d’òrgans de presoners vius i conscients (la majoria de la secta Falung Gong) a demanda dels quie els necessiten i poden pagar-los. Cap lector en sortirà indemne, ningú pot quedar indiferent. La magnitud de les atrocitats que Marina Perezagua refereix amb fredor notarial desconcerta, però no és producte ‘gore’ de la seva imaginació de novel·lista, com pot comprovar qualsevol en l’informe dels canadencs David Matas i David Kilgour (Bloody Harvest, 2009), que l’escriptora ha utilitzat. Hi ha, doncs, una part d’aquest llibre que opera com un reportatge acusador, com una denúncia de l’horror administrat per l’Estat (el xinès però també el nord-americà a través dels assassinats legals). I, malgrat la força d’aquesta part, el conjunt funciona com una excel·lent i implacable novel·la de terror i intriga que serà difícil d’oblidar.

La medul·la novel·lesca és Robyn, una dona de 32 anys que espera l’execució en una penitencieria de Texas, des que va ingressar als 16, cega des dels set, acusada d’haver matat la seva mare. Sense haver tingut temps de conèixer el món, filla d’una inseminació artificial, Robyn només es relaciona, per carta, amb el seu pare –que ha localitzat– i amb un jove xinès, Zhao, que li escriu a la presó. Una altra línia argumental s’entrellaça amb la de Robyn per crear un ordit que només poc a poc va adquirint sentit i forma: la de Xinzang, arribat als Estats Units sota el mandat familiar de donar descans a l’esperit del seu avi, donant involuntari de cor, per l’únic sistema possible: treure la vida a l’últim descendent de qui va rebre el trasplantament. Explicar-ne més coses és trair el mecanisme intern d’una novel·la propera a la docuficció a la qual potser li sobren algunes picades d’ullet metaficcionals. Si no fos perquè la prosa i arquitectura de l’obra són robustament literàries, diria que ja estan tardant els productors a adquirir-ne els drets audiovisuals.