El senyor del Zyklon B d'Auschwitz

«Soc Capesius de Transsilvània. Amb mi coneixeran el dimoni», cridava als presos d’Auschwitz  qui va ser Sturmbannführer de les SS (major) i farmacèutic en cap del camp d’extermini, que seleccionava, de costat amb Joseph Mengele, l’Àngel de la mort, a la rampa d’accés als presoners nouvinguts decidint qui vivia i qui moria enviant-los a les cambres de gas, qui espoliava les pertinences dels morts i qui atresorava al búnquer del dispensari pudents baguls i maletes plenes de dentadures amb peces d’or extretes als cadàvers, encara amb restes de carn, un botí que li va servir, després de la guerra, impune, per començar una nova vida obrint una pròspera farmàcia, un ‘spa’ i un institut de cosmètica. «Sigui maca amb els tractaments de Capesius», resava la seva publicitat el 1952. 

De bussejar en la poc coneguda vida de Victor Capesius, nascut el 1907 en un llogarret romanesa propera a la de Vlad Dràcula, s’ocupa la periodista i assagista britànica Patricia Posner a ‘El farmacéutico de Auschwitz’ (Crítica), que a través de nombrosa documentació i testimonis perfila la figura de qui també proporcionava substàncies com el fenol que els SS injectaven al cor a molts presos durant els experiments mèdics i s’encarregava d’emmagatzemar les llaunes del gas verinós Zyklon B, d’ordenar obrir-les i tirar-les per la trapa de les cambres de gas que connectava amb les dutxes mortals, on els nazis van arribar a assassinar fins i tot 240.000 persones al dia. 

«Els nazis de la postguerra van poder tornar a una vida majorment normal, principalment perquè van negar totalment la seva pròpia responsabilitat personal pels crims que havien comès –explica Posner per correu electrònic–. Van culpar del que va passar altres, com el règim nazi i els oficials que els van donar les ordres. La seva excusa era sovint que estaven ‘simplement seguint ordres’. Tot i que això no els va absoldre de la seva pròpia culpa, d’alguna manera els va fer sentir com si no tinguessin cap altra opció. Això no era cert. Un metge d’Auschwitz, Hans Munch, es va negar a fer la selecció de vida o mort a la rampa del tren. Va quedar una marca negativa al seu expedient com SS i va acabar processant anàlisis de sang a un subcamp d’Auschwitz. No va ser executat ni empresonat. És a dir: era possible tenir la integritat de dir ‘no’, però molts, molts pocs ho van fer. Els altres, com Capesius, es van enganyar pensant que no eren responsables dels horrors que els envoltaven».

Després de la guerra, malgrat ser detingut primer per britànics i després per nord-americans i ser interrogat, Capesius va aconseguir maquillar el seu paper a Auschwitz i va mentir sobre el seu passat a les SS. Va aconseguir deslliurar-se i passar el procés de desnazificació, que li permetia tornar a exercir. A Romania, en canvi, gràcies al testimoni d’una jueva sí que va ser acusat de crims de guerra i condemnat a mort en absència. No obstant, el desembre de 1959, quan arribava a la seva pròspera farmàcia va ser arrestat de nou i empresonat. El fiscal alemany Fritz Bauer (que va jugar un paper clau en la caça d’Adolf Eichmann) el va encausar i, al costat de 23 nazis més, va ser jutjat en els judicis d’Auschwitz, celebrats a Frankfurt entre 1963 i 1965.   

Amb ulleres fosques i somrient sovint incongruentment, Capesius, que s’enfrontava a cadena perpètua per assassinat, va veure durant el procés com el reconeixien antics clients jueus que atenia quan treballava de comercial de Bayer abans de la guerra a Romania. Els seus testimonis van ser contundents. Gisela Böhm, pediatra, va arribar a Auschwitz amb la seva filla Ella, que de nena el coneixia com el seu «oncle farmacèutic» que li havia regalat una llibreta de Bayer. Mauritius Berner va arribar a la rampa de selecció d’Auschwitz amb la seva dona i les seves tres filles; va veure que al costat de Mengele hi havia Capesius i li va apel·lar, però la seva cínica resposta va ser: «No plori. La seva dona i filles només prendran un bany. Les tornarà a veure en una hora». Van ser gasades immediatament. Adrienne Krausz va veure com Capesius saludava la seva mare, doctora, abans d’enviar-la al costat de la seva germana a la fila de l’esquerra, la de les cambres de gas. La mateixa fila que van seguir el pare i germans de Sarah Nebel, antics veïns del farmacèutic a Bucarest. I la mateixa destinació de la dona del doctor Lajos Schlinger, qui al reconèixer a Capesius li va dir que la seva dona no estava bé i aquest la va enviar al costat de la seva filla de 17 anys a la fila dels malalts –«mai les vaig tornar a veure»–.   

«El més fascinant de Capesius és que va ser un home comú i corrent que va vendre la seva ànima i els seus principis per promoure la seva carrera i el seu enriquiment personal. No era un sàdic patològic o un metge nazi consumit per la ciència racial. És per això que, d’alguna manera, el trobo tan inquietant. Planteja la qüestió de quantes persones ens trobem tots els dies que, ateses les circumstàncies correctes, poden convertir-se en Capesius», reflexiona Posner, que va ajudar en la investigació del seu marit, Gerald Posner, per a la seva biografia de Mengele (Esfera de lis Libros 2005). 

Els ‘metges’ de l’horror

Mengele, responsable d’utilitzar 5.000 bessons i nombrosos presos com conillets d’índies en els seus experiments, va ser un més en la nòmina de macabres i terrorífics col·legues nazis de Capesius. Al seu pas per Dachau, el farmacèutic va caure en gràcia al cap mèdic, Enno Lolling, addicte a la morfina i obsessionat a reduir els caps de jueus (n’utilitzava una com a petjapapers) i a col·leccionar centenars de pells humanes amb tatuatges de presos assassinats a tal final. Tant va agradar Capesius a Lolling que el va enviar a Auschwitz el 1943, on substituiria Adolf Krömer, qui desbordat per la barbàrie del camp va caure en una depressió i va acabar executat per propagar el derrotisme. Capesius també va tenir bon tracte amb el capità mèdic Hermann Josef Becker, responsable de brutals experiments d’alta i baixa pressió amb presos dels camps (destinats a millorar els equips dels aviadors alemanys) i amb Eduard Wirths, cap dels metges de les SS d’Auschwitz i especialista en esterilització en sèrie i experiments amb radiació.  

«És una obligació tant per a les víctimes com per a la història mantenir-se alerta quan es tracta de denunciar el nazisme i l’aparició de l’antisemitisme i el revisionisme de l’Holocaust. El problema és que vivim en una era d’informació instantània. Les històries que són notícies de primera plana una setmana s’obliden per complet la següent. 75 anys després del final de la segona guerra mundial, això és molest, per això no sorprèn que un estudi recent demostri que dos terços dels ‘millennials’ nord-americans no sabien què era Auschwitz. Estic segur que les xifres no són tan diferents a Espanya i a la resta d’Europa», lamenta Posner. 

Notícies relacionades

El judici que va obligar Alemanya a enfrontar-se amb els horrors d'Auschwitz

Darrere la pista dels botxins de Hitler

Les sentències del judici d’Auschwitz van ser molt indulgents. Capesius va ser condemnat a nou anys de presó, dels quals només en va complir dos i mig. El 1968, en la seva primera aparició pública, en un concert a què va ser amb la seva dona i les seves tres filles a Göppingen, el públic va començar a aplaudir-lo de forma espontània. Va morir el 1985 sense penedir-se de res.