Céline Sciamma: «Les lesbianes no tenim història, i jo he volgut atorgar-nos-en una»

Amb la seva extraordinària quarta pel·lícula, l’acabada d’estrenar ‘Retrato de una mujer en llamas’, la directora francesa continua l’exploració de la sexualitat femenina que va iniciar amb la seva opera prima, ‘Water lillies’ (2007) i va continuar amb ‘Tomboy’ (2011) i ‘Girlhood’ (2014). I ho fa viatjant al segle XVIII per relatar l’aparició de l’amor entre una jove aristòcrata deprimida i la pintora que s’instal·la a casa seva per retratar-la.

Aquest és el seu quart llargmetratge com a directora, però només el primer protagonitzat per dones adultes. ¿Per què?

Després d’explicar tres històries sobre la infància i l’adolescència, he volgut fixar-me en sentiments més pròxims a qui jo soc avui. El meu cine previ parlava d’amors platònics i desitjos no materialitzats. Aquesta vegada parlo d’una atracció que creix i genera tensió sexual, i dona lloc a un amor que es viu plenament. I també he volgut explorar els mecanismes de la mirada. Al cap i a la fi, estimar una altra persona és mirar-la.

La mirada no només és l’observació d’alguna cosa; també denota un punt de vista. ¿Diria que la pel·lícula reivindica la mirada femenina?

Absolutament. La mirada femenina és híbrida, perquè és producte tant de l’experiència masculina com la femenina, i per tant és més capaç de descobrir i connectar-se. Jo vaig créixer veient pel·lícules fetes per homes, i la meva imaginació ha sigut forjada per la mirada masculina.Sé com identificar-me amb un home. Però la majoria d’homes no saben com connectar-se amb el meu món. Estan atrapats en la mirada masculina, per això intenten retratar-nos com les seves enemigues. I per això he vist tantes pel·lícules que em van resultar ofensives, com a dona i com a lesbiana.

¿És ‘Retrato de una mujer en llamas’ la seva resposta contra aquestes?

No, és el meu intent d’explicar un tipus d’història mai explicada. No hi ha prou artistes femenines que hagin creat obres que reflecteixin l’experiència femenina compartida.  Necessitem repensar la dona com a subjecte en lloc de veure-la com un objecte. Aquest és el cine que jo vull fer, cine que no existia i feia falta, pel·lícules que facin viure sentiments mai abans experimentats davant la pantalla.

¿És per això que ha ambientat la pel·lícula al segle XVIII?

Exacte. Les lesbianes no tenim passat, no tenim història, i jo he volgut atorgar-nos-en un. Així mateix, el paper de la dona ha sigut sistemàticament exclòs de la història de l’art. El final del XVIII va ser una època extremadament puixant per a les artistes femenines, que no obstant van desaparèixer de la història de l’art. La pel·lícula mira de restaurar el seu lloc en la història. 

És una pel·lícula extremadament sensual...

Pur erotisme, diria jo. Però m’he trobat amb molts crítics, majoritàriament d’una generació anterior, que la critiquen per no mostrar prou carn; suposo que ells prefereixen ‘La vida d’Adèle’ (2013). I que consti que em sembla una pel·lícula formidable, però les seves escenes de sexe són una fantasia masculina inspirada en el porno. Les dones lesbianes no cardem com ho fan els seus protagonistes.

¿Fins i a quin punt creu important que una pel·lícula d’amor lèsbic sigui dirigida i protagonitzada per lesbianes? 

És un debat molt interessant. Crec que és important, però no perquè pensi que un home heterosexual no és capaç d’explicar històries de lesbianes, sinó més aviat pel moment cultural que vivim. Crec que és urgent que certes experiències siguin expressades pels qui les coneixen de primera mà, i les veus dels quals solen excloure’s. Posaré un exemple: si la teva mare està malalta de càncer, tu no pots fer broma sobre això durant el sopar de nadal; només ella mateixa pot. La societat en què vivim també continua estant una mica malalta, i per tant hem de ser especialment curosos. Tant de bo les coses deixin de ser així aviat, però de moment és el que hi ha. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Retrato de una mujer en llamas’ mostra un món sense homes i per tant sense opressió, i les protagonistes del qual s’ajuden mútuament i troben refugi les unes en les altres. És una pel·lícula molt en sintonia amb el moment cultural sorgit del ‘MeToo’.

Vaig començar a escriure aquesta pel·lícula abans del ‘MeToo’, però vaig començar a rodar-la després que fes eclosió. Les dones solíem ser educades per estimar els homes, fer feliços els homes i ser estimades per ells, i afortunadament això està canviant. Les dones ens sentim més connectades entre nosaltres, som més conscients de tot el que ens uneix. En aquest sentit, és fantàstic ser dona el 2019.