Santiago Auserón reviu la seva aventura cubana

La música cubana tradicional, el son i els seus múltiples parents, s’ha filtrat en moltes músiques modernes, del pop al jazz, un influx en el qual van tenir a veure certes aproximacions a l’herència de l’illa als anys 90. La més esbombada a escala global va ser el disc ‘Buena Vista Social Club’, cuinat per Ry Cooder el 1997, però cinc anys abans Santiago Auserón es va avançar amb un disc de consum més circumscrit a Espanya, ‘Semilla del son’, valuosa operació rescat en forma d’àlbum antològic la peripècia del qual evoca ara alsubstanciós llibre del mateix títol.

Sí, la glòria a gran escala se la va emportar Cooder, incloent un Grammy, però el disc armat per Auserón apel·lava a altres impulsos: més que a desencadenar un fenomen comercial, aspirava a una aproximació a la música cubana «en clau llatina, o del sud d’Europa», raona el músic, moguda per un afany de «comprensió de la nostra pròpia complexitat cultural», afirma. «En això ens jugàvem alguna cosa més que un rendiment mercantil».

Un castellà «en boca de negres»

Tal com evoca en el volum, ‘Semilla del son’ (Libros del Kultrum), Auserón va visitar per primera vegada Cuba el 1984, l’any en què el seu grup, Radio Futura, va publicar ‘La ley del desierto / La ley del mar’, el disc d’‘Escuela de calor’. «Vam començar a guanyar una mica de pasta i les primeres vacances vam marxar a Cuba. Va ser un xoc tremend sentir la nostra llengua en boca de negres», recorda. Ells ja estaven sobre la pista caribenya: el descobriment de la música jamaicana de la mà del seu productor Joe Dworniak, els havia animat a especular. «Pensàvem que, igual que en el reggae amb l’anglès crioll, hi havia d’haver alCarib de parla hispanamúsiques compatibles amb la sonoritat del castellà».

Va anar a furgar en les músiques antigues i es va trobar amb mirades d’incredulitat. «Els músics joves cubans em preguntavenquè buscava en aquells vellets. ‘¡A nosaltres ens agraden Pink Floyd i The Police!’, em deien. I per a mi, que venia de l’afterpunk, aquests grups estaven passadíssims. ¡El que era modern era Miguel de Matamoros i Benny Moré!». Aquella música cubana anterior a la revolució, «la de María Teresa Vera, Ignacio Piñeiro, Arsenio Rodríguez...», era vista com «una extensió del capitalisme».I això que els grans de la Nova Troba tenien allà les seves arrels. «Pablo Milanés era tot un ‘sonero’, i Silvio Rodríguez, Vicente Feliu, Noel Nicola... Tots estaven enamorats d’aquesta música tradicional».

Descobrint Compay

Va descobrir un disc d’El Guayabero, ‘Sones del humor popular’. «I em va volar el cap. ¡Era com ‘talking blues’, com quan Dylan o Marley es posaven gairebé a parlar a sobre del ritme!». I decidit a posar ordre en la «badada cultural», es va comprometre en la confecció de l’antologia, ‘Semilla del son’, recollint amb penes i treballs gravacions semiextraviades de Benny Moré, el Trio Matamoros, el Septeto Nacional..., i d’una figura el nom del qual corria de boca en boca allà on anava, Francisco Repilado, és a dir, Compay Segundo, la que fos veu greu de Los Compadres, que llavors fregava els 90 anys. «Era com un Lao-Tse, un savi de l’orient cubà», recorda evocant les seves sessions entre aromes de tabac i glops de rom. «Es ficava amb mi. Jo em bufava el rom de cop iell em deia: ‘Home, tu no saps beure, al rom se l’ha de tractar com a una noia, aixecar-lo, mirar-lo als ulls, contemplar-lo...’»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Allà es va plasmar el clàssic‘Chan chan’,reprès després en un altre disc clau, ‘Antología de Compay Segundo’,nova producció d’Auserón. En paral·lel, David Byrne maquinava el seu cubà ‘Dancing with the enemy’, i Ry Cooder, ensumant el filó, atreiaWim Wenders a Cuba per al disc i pel·lícula de ‘Buena Vista’.

Tot i que Compay es va sumar amb gust a l’onada que li va propiciar Cooder i es va oblidar de vegades de la tasca prèvia d’Auserón, aquest no li guarda rancor. «Va ser humà el seu comportament. I l’última vegada que ens vam veure em va dir: ‘El disc que vam fer tu i jo és el cavall, com anomenen ells el número u’». La gratificació ve també per altres vies. «Crec que tot allò va influir en la música espanyola actual. Ara, veient els músics que surten de les escoles superiors, noto que hi ha una consciència que el que és cubà és integrable, tot i que el més interessant passarà quan no es practiqui d’una manera voluntariosa sinó que surti sense pensar».