In-Edit: on el context de la música importa tant com la música

Detroit, anys 70. Els crítics més prestigiosos de la premsa musical nord-americana s’enreden en una discussió sobre la idoneïtat de separar o no la música del seu context. Dave Marsh, llavors en la vintena, no dona crèdit i exclama: «¿Quin sentit tindria fer-ho? Si la separes del seu context polític i sociològic, la converteixes en una altra peça de música més». L’escena, inclosa al documental ‘Boy howdy. The story of Creem magazine’,sintetitza un dels encreuaments de camins en els quals es bifurcarà la crítica musical moderna.

Als antípodes del periodisme musical funcionarial, el festival de documentals musicals In-Edit segueix obsessionat a demostrar, mitjançant imatges i històries, que el context geogràfic i sociopolític on sorgeix i es desenvolupa qualsevol músicaés imprescindible per entendre la seva força i significat. De fet, la mostra demostra també que es pot explicar la història de l’últim segle a través de la música popular. I a això consagra una dissetena edició que s’inaugura aquest dijous i que es clausurarà diumenge, 3 de novembre.

Promotors i porters

Durant 10 dies, l’In-Edit projectaràuna cinquantena de títolsprotagonitzats per músics tan dispars com Miles Davis i David Bowie, ZZ Top i els Swans, Leonard Cohen i PJ Harvey, Suzy Quatro i Teddy Pendergrass, Suede i David Crosby, Kate Nash i Michael Hutchence, el cantant del grup australià INXS. Però, com ja és habitual, el festival no centra la seva mirada només en els músics. El mateix interès mereixen promotors de concerts comGay Mercader, els porters de discoteca de Berlín o un festival hippy al Brasil de 1975.

Quan sembla impossible, després de 16 edicions, trobar escenes musicals sobre les quals filmar un documental, aquest any apareixen ‘Murder in the front row’ (sobre el naixement del thrash metall a San Francisco), ‘It must schwing’ (sobre el prestigiós segell de jazz Blue Note), ‘Trapped in the city of the thousand mountains’ (sobre el rap a la Xina) i ‘The rise of synths’ (sobre el gènere synthwave). I no obstant, el veritable mèrit de l’In-Edit és continuar trobant títols en què la música sigui el fil conductor d’històries que s’endinsen en la condició humana. Aquest any n’hi ha que tracten de la depressió adolescent, de feminismes, de batalles contra l’homofòbia, de turistificació, de la precarietat en què viuen els grups de la part baixa de la taula, de la no tan inexplicable capacitat de la música per alterar l’estat d’ànim.

Són cintes que, a més, conviden a la reflexió i obren nous debats. Fins i tot entre els espectadors del mateix festival. El 2017, l’In-Edit va estrenar el documental Dub it yourself, sobre l’escena barcelonina de reggae i dub. Més d’una es va endur les mans al cap: ¿com era possible que en més d’una hora no parlés ni una sola dona? La resposta a aquella pregunta arriba dos anys després al documental‘The bass of women’, on, per descomptat, no parla ni un sol home. Aquest és només un dels molts títols de producció estatal sobre Niño de Elche, Chicho Sánchez Ferlosio i el trio VVV, entre d’altres.

Un altre any incert

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Si el 2018, l’In-Edit va vorejar les xifres de les seves millors edicions (33.000 espectadors, només dos mil per sota del rècord absolut del 2015 i el 2016), el festival es torna a celebrar en dies de màxima tensió als carrers com ja va succeir el 2017, quan l’assistència va caure un 25%. Precisament per això, i «sabent que la sentència arribaria la primera quinzena d’octubre, hem avançat l’estratègia de comunicació», explica el director de la mostra, Cristian Pascual. «Normalment, un festival de cine no anuncia la seva graella fins a tenir-la completa, però aquest any nosaltres hem anat anunciant títols i posant sessions a la venda». I, tot i que reconeix que durant el cap de setmana la venda anticipada s’ha frenat, també assenyala que fins divendres «anava millor que cap any».