Ni faraons ni déus en una exposició de l'Antic Egipte

Cert,l’exposició que aquest dimarts inaugura el Museu Egipci, ‘Dones i homes de l’Antic Egipte’ «no va de faraons ni de déus sinó de gent corrent», com avançava el col·leccionista i empresari Jordi Clos, al capdavant de la fundació arqueològica que porta el seu nom. Però una de les 50 peces de la col·lecció que la integren, o més ben dit, la persona que encarna una d’aquestes peces, sí va aconseguir transcendir la línia que converteix un humà en un déu. És una petita estàtua de bronze que mostra, de cos sencer i assegut,Imhotep, «aquell que ve en pau», un arquitecte i escultor que va viure durant el regnat del faraó Dyesert (cap al 2620 aC), que a més de canceller i conseller va ser administrador del Gran Palau i Gran Sacerdot d’Heliòpolis i a qui se li atribueix haver implantat la pedra com material constructiu a escala monumental i el disseny i construcció del primer complex funerari piramidal, coronat amb la piràmide esglaonada. Tanta va ser la seva empremta que més de dos mil anys després, el 500 aC, va ser ascendit a la categoria de déu.  

Però la resta de les 50 peces –línies, relleus, pintures, estàtues...–, algunes d’inèdites, que envolten el cèlebre Imhotep a la mostra de l’Egipci (que es podrà visitar fins al 24 de maig) sí que són d’éssers totalment terrenals i representen persones properes al poder i la família reial, amb prou nivell econòmic com per permetre’s ser immortalitzats en pedra. Hi ha concubines, sacerdots i sacerdotesses, escribes, flautistes, portadors d’ofrenes, militars, funcionaris, tresorers..., molts nobles i del que avui anomenaríem classe mitjana, que amb la seva activitat quotidiana donen fe del funcionament de l’antiga civilització del Nil al llarg de 3.000 anys. «Uns són anònims, d’altres estan identificats amb el seu nom, els seus títols o les seves professions», explica el conservador del museu Luis Manuel Gonzálvez.

D’aquests destaca l’acolorit i esvelt cartonatge de Dyedmontuiuesanj (945-715 aC), qui ostentava el títol de Dama de la Casa, «un dels més comuns entre les dones nobles», apunta l’egiptòleg. Era dona de Pamiu (el gat) i entre les seves responsabilitats figurava des del control de les activitats domèstiques, com la cuina, l’elaboració de pa i cervesa, fins a la cura dels animals, la producció artesanal o l’emmagatzemament de gra. 

Notícies relacionades

El CSI de les mòmies

Entre sandàlies i faraons

Homes i dones tenien els mateixos drets, podien estar al servei de l’Estat o dels temples, com a funcionaris o sacerdots. Entre les figures femenines destaca una sacerdotessa amb un càrrec al qual poquíssimes dones arribaven, el de supervisora del temple funerari de Keops, Meritites («estimada pel seu pare»), que comparteix una estela funerària de pedra calcària (o falsa porta per la qual el difunt accedia al món dels morts) amb el seu fill Juenptah («el déu Ptah el protegeix»), algú molt proper al faraó i que va ser carnisser real. D’altres sacerdotesses –«algunes eren molt influents», assenyala Gonzálvez–, no ens ha arribat el seu nom, com els de dues joves identificades al servei del déu Amón en una pintura mural (1550-1307 aC), que llueixen cinta blanca al front i ajustat vestit del mateix color que deixa a l’aire un dels seus pits. 

També al servei de Amón estava Amenhotep, vigilant dels magatzems del déu i inspector dels seus jardins, que en una estàtua apareix agenollat, i sostenint dues línies amb himnes. Una altra figura de pedra immortalitza l’escriba Huy(1307-1196 aC); és una peça que va fer esculpir per al seu record un dels seus fills i que constata que el seu germà Iny té la mateixa i cotitzada professió: «En una societat tan burocratitzada i amb un elevat índex d’analfabetisme, els escribes eren fonamentals», ressalta l’egiptòleg. Fins i tot els de més baixa posició es consideraven privilegiats.