Mónica Naranjo: «No vaig voler ser una esclava del sistema»

Fa 25 anys, una pintoresca criatura amb la cabellera de dos colors s’obria pas cantant a tot pulmó que «el amor coloca / y transforma lo que toca» a cop de pop discotequer. Tot i que de Figueres, el seu disc va sortir des de Mèxic, país al qual es va traslladar de molt jove buscant l’aventura. «No sé si va ser inconsciència o valentia. Ser allà, tan lluny dels meus, amb només 18 anys, va ser molt dolorós, però, si no hagués tingut aquesta voluntat, avui no seria aquí», reflexiona Mónica Naranjo en vigílies del concert que oferirà aquest dijous al Palau Sant Jordi (Festival del Mil·lenni).

És la primera vegada que s’atreveix amb aquesta sala i ho fa emparada pels fastos del seu 25è aniversari de carrera. És la gira ‘Renaissance’, un títol que atribueix a la necessitat de tot artista de «renéixer i evolucionar», explica la cantant i compositora en una entrevista per via telefònica que presenta dues línies vermelles: s’ha demanat al periodista que eviti les preguntes sobre la seva vida personal i sobre l’actualitat política. «Si ho fa, li penjarà el telèfon».

Fan de Freddie Mercury

Mónica Naranjo sempre va voler cridar l’atenció i aquells cabells bicolors «van estar molt ben executats quant a màrqueting», estima, segura que «la imatge és el 50% de tot». I ella es veia a si mateixa com a estrella i diva. «Ho vaig visualitzar tota la meva vida», assenteix. «És metafísica pura i dura: si tu visualitzes les coses i treballes per aconseguir-les amb fe i perseverança, al final les aconsegueixes». ¿Un model? Freddie Mercury. «Partia de les mateixes bases que jo, de l’educació musical i la disciplina».

Pot sorprendre la seva determinació a tirar endavant projectes contra vent i marea, tot i que facin arrufar les celles als executius de la indústria. El primer avís va ser ‘Minage’ (2000), àlbum en el qual, en lloc d’endinsar-se en la fórmula del molt comercial ‘Palabra de mujer’ (1997), es va entestar a homenatjar Mina començant per la versió de‘Fiume azzurro’, peça convertida en ‘Sobreviviré’: gairebé cinc minuts de melodramàtic disc-rock i cant delirant. «Era conscient que el disc provocaria un col·lapse comercial, però era la manera d’evolucionar i fer una carrera de llarg recorregut».

Set anys de desterrament

Li complau que aquell disc fos «un ‘supervendes’ i una peça de culte», les dues coses alhora, exemple que «cal saber imposar-se», remarca. «Quan sento un artista dient que ha sigut manipulat, penso: ‘Tu has cedit i no t’has enfrontat com vaig fer jo’. Vaig estar set anys apartada del sistema, perquè no vaig voler ser una esclava». Es refereix a l’etapa que va de ‘Chicas malas’ (2001) a ‘Tarántula’ (2008).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Àlbums en els quals va anar construint un so renovat, sumant-hi guitarres metaleres (el seu director musical és Pepe Herrero, guitarrista de Stravaganzza) i capes electròniques, marors orquestrals i estètica gòtica. «No he sigut gaire conscient d’aquesta evolució», reflexiona. «Però al final et ve algú i et diu que ha escoltat una cançó teva i que en el primer compàs ja sabia que eres tu. És així».

La gira coincideix amb un llançament, l’epé ‘Mes excentricités vol. 1’, amb quatre temes nous i algunes crides èpiques: «Líbranos de muros y desiertos», canta a ‘Libre amar’. «Un grito a la fe, a la fe en la vida» Peça que segurament sonarà al Sant Jordi, així com la seva adaptació de ‘Vivir así es morir de amor’, de Camilo Sesto, «un gran mestre que durant moltíssims anys ha estat oblidat». Però el guió de la nit s’orientarà als seus èxits. «És un concert que he creat pensant només en el públic».