Crítica de 'Parásitos': una obra mestra contra les convencions

Aquesta obra mestra del sud-coreàBong Joon-horivalitza amb l’última de Tarantino,‘Érase una vez en... Hollywood’, en una imaginària competició per veure quina ha sigut la millor pel·lícula de l’any 2019. I la cosa és francament dubtosa, així que un ex aequo seria la solució.

No s’assemblen gens, tret de la creativitat dels seus respectius directors. Joon-ho ja l’havia demostrat en títols com ara ‘Memories of murder’, ‘The host’ i ‘Mother’. Però ‘Parásitos’, guanyadora de la Palma d’Or de l’últim Festival de Cannes –un dels guardons més consensuats en tota la història del certamen francès– va una mica més enllà, és una mica superior en tots els aspectes: el seu sentit de l’humor, la seva diatriba social, la ironia que gasta en molts moments, la concepció general dels escenaris, la meticulosa planificació en la qual cada gest i posició de la càmera ens estan revelant alguna cosa sobre els personatges i donant significat al discurs del film.

Té alguna cosa d’‘El serviente’, de Joseph Losey, o de ‘La ceremonia’, de Claude Chabrol, sens dubte pel·lícules i cineastes europeus que interessen a Joon-ho. Examina amb visió quirúrgica, meridiana, el concepte de paràsit social, i ho fa de manera doble: la família burgesa i sofisticada d’un arquitecte d’èxit i una família completament antagònica, els integrants de les quals malviuen en un pis que s’inunda quan plou, però que són capaços d’assumir nous rols, fer-se passar pels que no són i penetrar fins al més profund de les entranyes de les convencions socials.

Notícies relacionades

Bong Joon-ho: «Tot, fins i tot, la nostra olor corporal és una qüestió de classe»

Paràsits a dalt i a baix

Sempre s’ha dit que Chabrol era un cineasta entomòleg que observava els seus personatges burgesos com qui observa els insectes dins d’un pot. Si això és cert, Joon-ho el supera amb escreix. No només els observa, sinó que els maltracta, els retorna una estranya tendresa, se’n riu, intenta comprendre’ls i, de passada, ens posa a nosaltres, espectadors, davant les complexitats i contradiccions dels personatges, com si la pantalla fos un enorme mirall que ens torna, no gaire deformada, la nostra de vegades feridora realitat.

El resultat és formidable: analitzar, reflexionar i qüestionar, però sense deixar de divertir, tot i que sigui una diversió càustica. Conté una infinitat de grans idees (la curiosa disposició del vàter al pis de la família pobra, la manera com els seus integrants s’introdueixen en l’ecosistema burgès dels altres, el que passa al misteriós soterrani, la festa devastadora, la força catàrtica de la pluja) que certifiquen l’arribada de Joon-ho al seu zenit particular.