La mort s'apodera de la cartellera teatral barcelonina

Casualitat o no, la mort plana sobre la cartellera teatral aquesta setmana coincidint amb Tots Sants. Més enllà de ‘La mort i la primavera’ al TNC, en quatre muntatges acabats d’estrenar o a punt de fer-ho la trama es recolza en l’absència o pèrdua d’un ésser estimat.

Tres d’aquestes obres l’enfoquen des de l’humor: ‘La dona del 600’, de Pere Riera, al Goya; ‘Rita’, tragicomèdia de Marta Buchaca sobre l’eutanàsia, i ‘Fuck you modern family (o tot sobre la meva àvia)’una barrabassada de Berta Prieto i Lola Rosales, totes dues a la Beckett. En canvi Pau Miró ofereix un drama amb tocs de ‘thriller’ a ‘Una història real’,a La Villarroel.

Comencem per aquesta última. En l’obra un escriptor d’esquerres (Julio Manrique), vidu des de fa tres anys, descobreix que el seu fill (Nil Cardoner) ha abraçat el discurs de la ultradreta. «La peça parteix d’un cas real, tot i que està tan desfigurat que és irreconeixible», assenyala Miró. El gir radical del protagonista cap a idees feixistes centra el text, escrit com a resposta a la puixança de partits com Vox. «La dreta i els seus ‘think tanks’ estan desenvolupant franquícies a tot el món per implantar el pensament neoliberal», destaca l’autor. «Sedueixen la gent perquè donen respostes fàcils a problemes complexos mentre que la gent d’idees progressistes no reacciona. Creuen que en tenen prou amb la seva supremacia moral però ja veiem el que ha passat als EUA i el Brasil».

Més enllà de discursos polítics contraposats, la relació entre pare i fill a l’obra està marcada per l’absència de la mare. El distanciament entre tots dos després de la seva mort ha creat una falta total d’empatia. «És una obra complexa», explica Manrique, que treballa per primera vegada amb Miró, encantat amb el seu personatge. «M’interessava tant interpretar el pare d’un adolescent, perquè jo ho soc, com un escriptor que la seva feina s’apropia de parts molt importants de la seva vida fins al punt que es barregen els seus dos mons, el real i el ficcional». La diferència entre els discursos que els pares fan als fills i el que aquests capten de les seves accions més que de les seves paraules travessa aquesta obra en la qual també apareixen altres personatges. Laura Conejero encarna una editora i Mireia Aixalà, una psicòloga.

Amor veritable

A ‘La dona del 600’, Pere Riera retrata com dues filles que estan en la cinquantena (Àngels Gonyalons i Rosa Vila) s’han de fer càrrec del seu pare (Jordi Banacolocha). El record de la seva mare morta (Mercè Sampietro), una dona molt especial, ha deixat una profunda empremta que apareix a l’obra en forma de ‘flashback’.

L’aparició del 600 que conduïa i que ella adorava és una de les claus de la història. Sampietro, actriu veterana que debuta al Goya, interpreta aquest fantasma tan present i fonamental en la vida d’aquesta família. «És una comèdia de conflictes familiars que més enllà de l’anècdota planteja temes importants».  L’amor veritable i les dificultats que entranya és un d’aquests temes. El 600, un cotxe que va marcar una època, és un personatge més. «No és com ‘Herbie’ que es posa parlar», aclareix l’autor i director Pere Riera, però té la seva importància. Sense el cotxe aquesta família no seria igual. «El 600 va ser el ‘protointernet’ espanyol –fa broma-, va afavorir les comunicacions a escala estatal».     

L’humor es filtra a través de la manera de ser dels protagonistes. «No busco el gag sinó empatitzar amb l’espectador amb la ironia de personatges enginyosos i les seves penes emocionals», apunta Riera, autor i director de l’obra. Gonyalons destaca la humanitat dels protagonistes: «Parla d’aquests rols que adoptem en les famílies i que s’enquisten. Té humor però també és tendra i commovedora», diu l’actriu.     

Secrets familiars

Teatre «descarat, petardo i mamarratxo». Així defineix la jove companyia Aura el POU (‘El Chinaboum’) el seu nou projecte: ‘Fuck you modern familiy (o tot sobre la meva àvia)’ a la sala de més capacitat de la Beckett. Un secret familiar descobert per les netes mentre buiden els armaris de la seva àvia difunta il·lustra les poques coses que en sabien en realitat. «Acostumem a idealitzar les nostres àvies, tenim una idea d’elles però en realitat no les coneixem», assenyala el jove equip de dones al capdavant d’aquest projecte dirigit per Anna Serrano i escrit per Berta Prieto i Lola Rosales. «Comença com una obra convencional però es va pervertint, guanyant en bogeria i transformant-se en una espècie de musical», expliquen d’un muntatge que juga sense complexos amb els codis de sèries de televisió i ‘realities’. «Els referents de la nostra generació són més en les Kardashian que al teatre», reconeix Betsy Túrnez que interpreta l’obra juntament amb les autores de la peça.

L’esperit de l’àvia morta, un personatge abstracte que el públic sentirà però no veurà, té ni més ni menys que la veu de Carmen Machi. El muntatge reflexiona sobre la família moderna aquesta que, malgrat estar més connectada que mai a través de les xarxes socials, en realitat saben ben poca cosa els uns dels altres. «En realitat els nostres personatges s’han fet una idea idealitzada de la seva àvia perquè els convé», admeten. Sempre és més fàcil viure dins de les convencions que al marge.      

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Molt diferent la proposta de Marta Buchaca. L’autora i directora ha hagut de convertir-se en productora teatral per tirar endavant la seva nova obra, ‘Rita’, en què indaga en el delicat tema de l’eutanàsia, des de la lucidesa i l’humor. La mort programada és una cosa que ni tan sols planteja un dilema moral quan es tracta d’un gos malalt, en canvi no és així quan es tracta d’un familiar en estat vegetatiu. Per què assumim que a un animal no se l’ha de deixar patir i el sacrifiquem però a un ésser humà no? Volem acabar amb el seu patiment o amb el de la família? Aquestes i altres preguntes apareixen en aquesta nova peça que parla d’amor i mort a través de dos germans amb visions contraposades, interpretats per David Bagés i Anna Moliner.

Ell és un empresari. És un home pragmàtic. Ella, oncòloga, coneix millor que ningú la trista realitat de la seva mare, però és incapaç de pensar a accelerar el seu final. «‘Rita’ és una comèdia però acaba emocionant. Va del riure al plor», assenyala l’autora, que feia 10 anys que no estrenava a la Beckett, des de ‘Plastilina’. La il·lusió de treballar al local del Poblenou s’ha barrejat aquests dies amb la dificultat per concentrar-se a l’hora d’assajar amb helicòpters i manifestacions. «La cultura no hauria de patir perquè la ficció ens pot salvar», apunta Buchaca. En una línia similar es posicionen la resta dels col·legues que aquestes setmanes estrenen a Barcelona obres en què la vida i la mort s’entrecreuen.