Eduardo Mendoza diu que el conflicte català és una situació de 'no win'

Una roda de premsa d’Eduardo Mendoza pot arribar a ser un petit espectacle en si mateixa, tenint en compte que aconsegueix alternar moments de franca hilaritat (quan Elena Ramírez, l’editora de Seix Barral, li pregunta amb tota la intenció: «¿Tukuulo existeix realment?», i tots senten:«¿‘Tu culo’ existeix realment?») amb moments de franca gravetat, per exemple quan, preguntat per la situació a Catalunya, l’escriptor barceloní diu que les coses estan «malament», que no veu «solució», però que cal asseure’s i parlar. El premi Cervantes aterra aquest dimarts a les llibreries amb ‘El negociado del yin y el yang’, segon volum de la trilogia que va començar amb ‘El rey recibe’, i aquest dilluns ha ofert una roda de premsa en la qual ha parlat de la nova obra, de política i naturalment de l’art d’escriure.

«Malament», deixa anar taxatiu al ser preguntat per la situació política a Catalunya. «Potser amb aquesta resposta és suficient». Com que el silenci a la sala és indicatiu que no ho és, Mendoza continua: «No veig on pot conduir el que està passant, que és negatiu per a tothom. És una situació de ‘no win’, com es diu quan es parla del ‘brexit’. Està causant un perjudici durador, social, econòmic i d’imatge. No sé si es pot resoldre, però sí que caldria abordar-ho, i no sé si té solució, però crec que sí que hi ha solucions», diu l’autor de ‘Qué está pasando en Cataluña’, el llibret que va publicar el 2017 per donar elements de judici sobre el conflicte polític «a gent de fora de Catalunya i, fins i tot, de fora d’Espanya», segons explica.

Príncep Tukuulo

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Tornant Tukuulo: així s’anomena el príncep (Tadeusz Maria Clementij Tukuulo) que involucra el protagonista en un boig pla de reconquesta del tron de Livonia, just quan aquest es troba a punt de deixar Nova York i tornar Barcelona esperonat pels aires de canvi que comencen a respirar-se a Espanya. Sí: el moment històric és la Transició, i no és una nota al marge, ja que la trilogia i el seu protagonista, Rufo Batalla, estan al servei de la narració d’esdeveniments clau de la segona meitat del segle XX. «Malgrat que, més que els fets històrics coneguts,és tot el que resulta marginal el que m’interessa», diu Mendoza. «El que em porta a escriure aquests llibres és recordar com es veien al seu dia uns esdeveniments socials, culturals o polítics que després van resultar ser el contrari». Per il·lustrar-ho, ha explicat que a finals dels 70, de visita al Japó, el portaven a menjar menjar japonès amb l’advertència que era «fastigós», que allò només es menjava allà i que sens dubte «mai s’exportaria.

Seriós una altra vegada, Mendoza diu que reconeix una evolució en la seva escriptura («he evolucionat sense adonar-me’n», diu), des de la prosa «barroca» de les seves primeres obres fins a la més depurada de les últimes. «Ara estic a punt de desaparèixer», diu, bromista de nou. «És la influència del periodisme i dels nous llenguatges. Jo soc molt permeable. La pròxima serà tota en emoticones», més bromista encar. Aquest és Eduardo Mendoza: de les emoticones passa a parlar de la Transició, el ‘décor’ de la seva novel·la («la Transició com a tal només existeix en el moment en què es mira enrere i es diu: ‘Ha passat un període anomenat Transició’»), i després, quan surten a col·lació Franco i el trasllat de les restes, recorda que ell va proposar al seu dia un sorteig entre tots els espanyols «i que al que li toqués se l’emportés a casa». El premi Cervantes està en forma. El seu verb està en forma. És d’esperar que la seva literatura també.