Jo Nesbø i la venjança

Un dels grans exponents de la novel·la negra nòrdica, el noruec Jo Nesbø, va presentar a Madrid la seva última novel·la, ‘Ganivet’ (Proa), la dotzena entrega de la saga Harry Hole, que suposa un punt d’inflexió dins de la trajectòria del personatge abocant-nos a un possible final. Potser per això, abans de començar la seva intervenció l’autor anuncia: «Que ningú em pregunti si aquesta serà l’última, ni jo mateix ho sé, i en això, cal mantenir també el misteri». 

El que sí que sembla clar és que amb ‘Ganivet’ ha volgut lligar caps i aportar una perspectiva nova i fresca a una sèrie de novel·les que va començar el 1997 amb ‘El ratpenat’. «En els llibres anteriors Harry Hole era un mer observador, però en aquest cas se situa davant de la càmera, ell és el principal focus d’atenció. Tots els fets que tenen lloc evolucionen al seu voltant. Per això és el meu llibre més personal. És un llibre que tracta sobre el Harry». 

Les coses no li van gaire bé, al protagonista, en aquesta ocasió. L’única dona a qui ha aconseguit estimar, la Rakel, l’ha fet fora de la seva vida. Ha sigut readmès a la policia d’Oslo, però en un departament en què no pot investigar els casos que li interessen, per exemple, retornar a la presó el violador múltiple Svein Finne. De nou començarà a beure i entrarà en una espiral de malsons que l’enfrontarà als seus propis dimonis. 

La venjança es converteix en un dels motors de l’acció. Per l’autor, és un sentiment inherent a l’ésser humà. «L’ull per ull és present en la història de la nostra civilització. És una cosa visceral. Com diria John Wick (en al·lusió al personatge cinematogràfic que interpreta Keanu Reeves), quan fas alguna cosa contra algú, hi ha conseqüències. És un sentiment complex i perillós, però que és present tot i que no ho vulguem admetre, perquè en el fons, provoca satisfacció. A més, no necessàriament ha de ser una venjança de sang, hi ha formes molt més sofisticades». 

Violència psicològica

La violència a ‘Ganivet’ no es manifesta en aquesta ocasió d’una manera física, sinó psicològica. Es tracta, en paraules de Nesbø, d’una violència mental que ens submergeix en els fantasmes íntims del personatge destruint tot el seu món. 

L’autor, acostumat a plasmar a les seves novel·les el costat més fosc de l’ésser humà, reconeix que una de les seves grans pors és que puguin fer mal als seus éssers estimats. La idea d’un segrest l’aterreix. Per això ha escrit un testament en què especifica que tot el seu patrimoni anirà a parar a la Fundació Harry Hole per a l’alfabetització infantil, no només perquè quedi clar que no podria pagar un rescat, sinó perquè no creu «ni en Déu ni en els líders, però sí en el fet de poder ser útil als altres». 

Reconeix que no és la seva intenció incloure una visió política a les seves novel·les, però opina que qualsevol decisió que es pren en qualsevol aspecte de la vida té un rerefons polític, i que això inevitablement es cola en els personatges, que ha defensat com el motor de les seves històries. Per Nesbø, el crim és una metàfora sobre la descomposició moral del món. 

El cine

Notícies relacionades

Jo Nesbo: "Diuen que la gelosia porta a assassinar però en realitat és l'ambició"

«La humiliació és un mòbil potent per portar a matar»

Sobre la possibilitat que ‘Ganivet’ es pogués convertir en pel·lícula igual com va passar amb ‘El ninot de neu’, l’escriptor ha manifestat que no sent que hi hagi una especial necessitat i que una obra literària no es troba supeditada a la seva adaptació cinematogràfica. «Algunes funcionen, d’altres no. Quan vaig llegir les crítiques d’‘El ninot de neu’ vaig decidir que no volia veure-la per no haver-ne d’opinar», ha comentat sobre la fallida adaptació a càrrec de Tomas Alfredson i protagonitzada per Michael Fassbender. 

La crítica ha lloat ‘Ganivet’ com la millor entrega de la sèrie des d’‘El pit-roig’ (2000), consagrant Jo Nesbø com un dels grans mestres de l’enigma contemporanis.