Zoo: «No ens volem limitar a recórrer l'AP-7»

En els seus cinc anys d’existència, Zoo ha trencat motllos amb una música que creua arrels folklòriques, electrònica dura i textos amb alt voltatge polític, i amb el seu segon disc, ‘Raval’ (2017), s’ha convertit en un dels grups valencians amb més públic a Catalunya. Parlem amb el seu cantant, Toni Sánchez, Panxo, en vigílies del concert d’aquest divendres al Sant Jordi Club (entrades esgotades), després del qual la banda obrirà una pausa «per preparar un nou disc amb tranquil·litat» de cara al 2021.

En la base de la seva proposta, ¿hi ha la tradició valenciana de les bandes populars, de poderosos metalls?

El nostre és una barreja del que és modern i popular i folklòric, i dos membres del grup toquen en bandes i xarangues pròpies de les festes. Ho fan per gust, perquè és un món bastant precari, però hi són des dels 16 anys.

I una altra influència és l’electrònica, ¿hereva d’una altra tradició valenciana com és la ‘ruta del bakalao’?

Bé, jo només vaig viure els últims espeternecs de la ‘ruta’, i Zoo beu més de l’electrònica britànica de finals dels 90 i primers 2000: el big beat, el drum’n’bass, el breakbeat i gent com The Chemical Brothers o The Freestylers. La ‘ruta del bakalao’ no ens va influir tant, tot i que sí que estem marcats pel món de la nit i la música de ball.

Sorprèn el seu èxit a Catalunya, al món mestissofestiu. ¿L’escena valenciana equivalent és més dura que la catalana?

Sí, allà és més punk, més marxosa. A Catalunya també hi ha grups així, però no són tan hegemònics. Nosaltres vam poder entrar a Catalunya molt ràpid: vam esgotar les entrades primer a Barcelona i després a València, on tocàvem abans. No m’agrada comparar, però hem aconseguit un volum de públic semblant al dels grans grups catalans fins i tot sense haver tingut gairebé presència als grans mitjans i a les radiofórmules.

Al seu públic, ¿el mou sobretot una simpatia ideològica?

És evident que una persona nacionalsocialista difícilment sentirà mai simpatia pel nostre grup. Però tenim un públic molt ampli: nois joves que potser no tenen una convicció ideològica forta però que potser venen d’una tradició familiar cultural i política.

Ovidi Montllor o Al Tall, ¿continuen sent referents?

Són la base en què hem crescut. D’Al Tall jo no he begut tant, però sí d’Obrint Pas, que havien begut molt d’Al Tall. Hi ha un fil invisible que uneix les generacions. Ovidi jo el vaig descobrir fa només vuit o nou anys, perquè vinc d’una família castellana en què no s’escoltava, però a base d’indagar vaig descobrir moltes coses que després veia a Obrint Pas o La Gossa Sorda. Ovidi és una peça fonamental d’aquesta identitat oculta que ens travessa a tots els valencians.

Al seu torn, la saga d’Orxata Sound System i Zoo també ha influït grups més joves. ¿Reconeix traços a Cactus, Émbolo o Prozak Soup?

No crec que segueixin la nostra línia d’una manera conscient, però hi ha un element comú que és l’electrònica. Molta gent hi aposta per un motiu econòmic, logístic, de transport...

¿Estan tornant a passar coses en la música valenciana que des de Barcelona ens perdem?

Estem en un moment de transició: han baixat de l’escenari bandes importants com Obrint Pas, La Gossa Sorda, La Raíz, Aspencat o la mateixa Orxata. Tenim certa falta de caps de cartell. Però això també està passant a escala estatal. Hi ha un canvi generacional, amb una ebullició de coses noves, però trigarem un parell d’anys a entendre-la.

Notícies relacionades

El fabulós poder de les metàfores

Bunbury torna al seu jo llatí

La seva aliança amb Def Con Dos a ‘Dilo en castellano’, ¿els ha acostat a nous públics a Espanya?

Ens enorgulleix haver transcendit les fronteres dels Països Catalans i haver arribat a un públic que desconeixia la nostra llengua, minoritzada i, en ocasions, menyspreada. Vam esgotar entrades amb un mes d’antelació a La Riviera, de Madrid, i molta gent ens escriu des de Huelva o Saragossa dient-nos que gràcies a nosaltres estan aprenent la nostra llengua. Això ens dona oxigen perquè no volem limitar-nos, com diem nosaltres, a «recórrer l’AP-7» .