Carme Riera i els jueus en la foguera de la Inquisició

Ha passat un quart de segle des que Carme Riera va publicar ‘Dins el darrer blau’ (1994), però el tema de fons d’aquella novel·la històrica ambientada a la Mallorca del segle XVII que la va catapultar a l’èxit continua molt present: «Parla de minories perseguides, de l’horror de la persecució religiosa i de la intransigència, una cosa que veiem que passa en l’actualitat amb la immigració. És espantós com deixem morir la gent en camps de refugiats i al Mediterrani», lamenta l’autora, que presenta una edició revisada (Edicions 62 / Alfaguara), 25 anys després de la seva arribada a les llibreries, d’una obra que va significar una fita de les lletres catalanes al ser la primera en aquesta llengua en guanyar el Premi Nacional de Narrativa, i acumular guardons com el Josep Pla, el Crexells, el Lletra D’Or i l’Ellio Vittorini a Itàlia.

Investigant els interrogatoris dels inquisidors, Riera (Palma de Mallorca, 1948) va invertir cinc anys a construir la novel·la, basada en els fets històrics de la fugida fallida d’un grup de 37 jueus conversos, els xuetes, el 1687, que van ser capturats i cremats en la foguera per la Inquisició. «Quan la vaig escriure ho vaig passar malament perquè sabia que no podia salvar-los, que no tenia més remei que enviar-los a la foguera», confessa l’acadèmica de la RAE.  

Insults als xuetes

Va ser de nena quan l’autora de ‘Te deix, amor, la mar com a penyora’ es va adonar que a la seva Mallorca natal allò no era cosa del passat. «Veia uns nens insultar-ne d’altres pel seu cognom, que era d’un llinatge que suscitava totes les ires. Al preguntar a la meva àvia em deia que jo no havia de fer-ho i que ja ho entendria quan creixés. I de gran vaig saber de la història d’aquells xuetes que van cremar». Constata Riera com «als anys 50 a moltes cases cristianes, quan els nens anaven a dormir, els pares els deien bona nit i els beneïen dient-los: ‘Déu et faci un bon inquisidor’». I, com encara als 90 no s’havia superat: l’alcalde socialista de Palma Ramón Aguiló entre 1979 i 1991 «va tenir pintades nazis a casa seva i, després de sortir d’una reunió amb els sindicats va començar a rebre insults, i un d’ells era xueta; el pitjor va ser que en el seu partit ningú va dir res». 4

No es queda allà l’autora de ‘Temps d’innocència’, que recorda les amenaces que va rebre el pare d’una amiga perquè ella s’havia casat amb un xueta, i com «una dona de cognom Pomar va demanar canviar-l’hi perquè la marcava com a descendent dels cremats per la Inquisició perquè no li agradaria que els seus ossos poguessin ser desenterrats». 

Notícies relacionades

Carme Riera, en el "gris fosc" de la pederàstia i la corrupció

Carme Riera, Premio Nacional de las Letras Españolas

Avui, creu, aquesta xenofòbia és molt menor perquè la societat s’ha barrejat, però quan es va publicar ‘Dins el darrer blau’ molta gent a Mallorca va considerar «que la roba bruta es renta a casa». D’altres, en canvi, la van emocionar: «Un senyor gran em va mirar als ulls plorant i em va donar les gràcies perquè, va dir, jo els havia fet justícia». 

Perdó i memòria 

Manuel Forcano prologa l’edició en català (Antonio Muñoz Molina la castellana, traduïda per la mateixa Riera). En el seu text parla del «perdó i del record a unes víctimes d’una discriminació històrica». Per a l’autora de ‘Cap al cel obert’, «el millor que podria passar és que d’aquí a 25 anys ningú tingui motiu per demanar perdó per la xenofòbia». I, per si a algú s’ho preguntava, avisant que això no va de procés, acaba: «Aquest llibre demana tolerància, un element importantíssim en qualsevol societat davant la ultradreta. A Alemanya jo era molt traduïda fins que vaig publicar aquest llibre. Deien que sobre aquest tema encara no volien parlar, si encara hi ha qui nega els camps d’extermini... No s’ha de tornar a caure en els mateixos errors històrics».