L'univers de Philip Pullman torna a les pantalles

‘La brúixola daurada’ no és, ni de lluny, el desastre artístic que se sol dir. Tampoc va ser un daltabaix comercial: va fer 372 milions de dòlars en tot el món, més del doble del pressupost; simplement va fer menys diners del que s’esperava als Estats Units. Alguns la van voler boicotejar pel seu contingut antireligiós. D’altres, perquè no anava prou en contra de la religió. Gairebé ningú semblava que n’hegués quedat content, excepte potser aquell que no tingués gaire afecció per l’obra original.

Dotze anys després, l’univers desenvolupat per Philip Pullman en la saga literària ‘La matèria fosca’ –el primer volum, aquí titulat ‘Llums del Nord’, de la qual adaptava ‘La brúixola daurada’– torna a les pantalles: ara les de televisió, ordinadors portàtils, mòbils o on cadascú vulgui veure les produccions de BBC i HBO.

Esmentem aquests dos titans perquè han sigut necessaris els dos mitjans per posar en marxa aquesta versió en format sèrie, la més cara de BBC fins ara. Tot i que es va anunciar el novembre del 2015, va ser amb la suma d’HBO al projecte –com a coproductora i distribuïdora internacional– quan realment la maquinària va agafar empenta. Gairebé tot el pressupost s’ha dedicat als efectes especials, necessaris per a una bona adaptació de ‘La matèria fosca’.

Des de dilluns podrem veure, a HBO, aquest món semblant al nostre però també molt diferent, on l’ànima de les persones habita fora del seu cos en forma d’animal o on la possibilitat de mons paral·lels és menys utopia que realitat.

Una heroïna llegendària

El nostre cicerone en aquesta mitologia tan científica com sobrenatural és Lyra Belacqua (Dafne Keen, la Laura de ‘Logan’), heroïna entre salvatge i civilitzada, segons algunes veus profètiques destinada a «portar el final de la destinació». A la recerca d’un amic segrestat, Lyra s’embarca en un viatge extraordinari a les terres més inhòspites del nord, on troba ossos cuirassats, l’enigmàtica Polvo i altres meravelles.

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Una catedral feta de cançons

Almenys en els dos primers episodis aquesta adaptació de l’obra de Pullman sembla la definitiva. D’entrada, com ha explicat la productora Jane Tranter en alguna entrevista, la sèrie té una cosa que la pel·lícula no tenia: temps. Fins a vuit hores per desenredar les complexitats del primer volum d’aquesta inversió de l’imaginari d’‘El paradís perdut’ de Milton. Amb sort, seran vuit més per al segon. I pot ser que fins i tot més per al tercer.

I a nivell de forma, ‘La materia oscura’ gairebé redefineix el que és possible i impossible en televisió. Des de l’extraordinària seqüència de crèdits, la sèrie és un delit visual, i fins i tot els temibles animals digitals resulten convincents, integrats amb delicadesa i perícia. Tant de bo segueixi i acabi bé i condueixi encara més gent cap als llibres.