Dotze superescenes de pel·lícules propulsades per cançons

Malgrat la controvèrsia suscitada perquè l’autor de ‘Rock’n’roll part 2’, Gary Glitter, compleix condemna per agressió sexual a un menor, la utilització d’aquest tema glam a ‘Joker’, en la seqüència triomfal del personatge baixant per les escales, és modèlica. El tema de Glitter ha sonat en una vintena de pel·lícules i telesèries, però mai amb el mateix sentit i la precisa relació entre so i imatges. No és la primera vegada que això passa. Quentin Tarantino és qui millor ha portat a la pràctica aquest ús de temes populars preexistents a les seves pel·lícules. El crític francès Michel Chion, expert en les relacions entre música i cine, el va definir com un autèntic DJ cinematogràfic, algú que sampleja músiques alienes i les incrusta en les seves imatges de forma excepcional, fins al punt que alguna de les cançons que ha utilitzat sembla haver sigut composta expressament per a aquesta seqüència malgrat que feia anys que existia. Aquests són una dotzena d’exemples d’escenes propulsades per una gran cançó, tot i que n’hi ha moltíssims més.

‘Born to be wild’ (‘Easy rider’)

Res millor el 1969 que ‘Born to be wild’ per il·lustrar els plans del viatge dels dos motoristes ‘hippies’ per les carreteres nord-americanes en aquesta primera bomba històrica del cine independent. El grup Steppenwolf la va incloure al seu primer àlbum, publicat el 1968, i Dennis Hopper i Peter Fonda la van convertir gràcies a la seva pel·lícula en un ‘hit’ generacional. Wim Wenders va escriure que aquesta i altres cançons de la banda sonora d’‘Easy rider’ són la veritable exploració dels EUA i no les imatges del film.

‘Jumpin’ Jack flaix’ (’Malas calles’)

Martin Scorsese adora els Rolling Stones i els ha utilitzat diverses vegades. Aquesta és una de les millors: la càmera s’acosta a Harvey Keitel, recolzat a la barra d’un bar, mentre comença ‘Jumpin’ Jack flaix’. Mick Jagger continua cantant i veiem el que veu Keitel, el fanfarró Robert De Niro entrant al local abraçat a dues noies. Un veritable moment de rock’n’roll cinematogràfic.

‘Knockin’ on heaven’s door’ (‘Pat Garrett i Billy the Kid’)

Sam Peckinpah va contractarBob Dylan com a actor i responsable de la banda sonora del seu western crepuscular. A més d’una bona col·lecció de peces incidentals i frontereres, Dylan va deixar per al record ‘Knockin’ on heaven’s door’, la cançó que il·lustra de forma tan bonica la mort del xèrif al costat del riu. L’èxit del tema va desbordar la mateixa pel·lícula, i es va convertir en una de les peces emblemàtiques del temari dylanià i una de les més versionades (de Television a Guns N’Roses).

‘Theme from Shaft’ (‘Les nits roges de Harlem’)

Com en el cas de Dylan, a Isaac Hayes el van fitxar per a la banda sonora del primer film de Shaft, l’icònic policia ‘blaxploitation’, i va brillar especialment en el tema principal, més conegut que la mateixa pel·lícula. Descriu el personatge en la seqüència inicial de manera impagable, tant per la vivacitat soul-funk amb ‘wah wah’ com per la lletra, que suavitzant les seves revolucions eròtiques en argot podríem traduir així: «¿Qui és el detectiu negre que és una màquina sexual? / ¡Shaft! / Tens tota la maleïda raó».

‘Can’t help falling in love’ (‘Amor en Hawái’)

Està entre el sublim i el ridícul, però quin gran moment: a la seva pel·lícula hawaiana de 1961, Elvis Presley visita una senyora gran, li regala una capsa de música i, al compàs de la melodia que en surt, interpreta un dels seus temes més melosos i romàntics. Sonen cors, això sí, i els hawaians que assisteixen a la improvisació aplaudeixen d’allò més.

‘In dreams’ (‘Vellut blau’)

És una de les seqüències més torbadores d’una pel·lícula tan pertorbadora com ‘Vellut blau’: David Lynch filma Dennis Stockwell micròfon en mà fent un ‘playback’ d’‘In dreams’, de Roy Orbinson, un tema ja per si mateix inquietant malgrat la seva aparença, mentre al fons de l’estada unes dones grasses ballen i Dennis Hopper cantusseja la lletra amb emoció. Una altra associació Lynch-Orbison total: la interpretació de ‘Crying’ en castellà per Rebekah del Río a ‘Mulholland Drive’.

’Blue velvet’ (‘Scorpio rising’)

D’acord, el tractament que va donar Lynch a la cançó gravada per Bobby Vinton el 1963 –un estàndard d’embolcall sedós i fons fosc– va tornar a convertir-la en un gran èxit, però ja abans, el 1964, el radical Kenneth Anger l’havia utilitzat per filmar els cossos mig nus d’uns motards i el cromat de les seves motocicletes a ‘Scorpio rising’: una de les seqüències homoeròtiques més intenses de la història del cine.

‘My way’ (‘El gran timo del rock’n’roll’)

Posats a carregar-s’ho tot, Julien Temple va fer que en aquesta falsa biografia dels Sex Pistols el mateix Sid Vicious, baixista de la banda, interpretés en directe el ‘My way’ de Frank Sinatra passat pel filtre punk. Els burgesos espectadors aplaudeixen fervorosos, però al finalitzar l’actuació, Vicious treu una pistola i dispara contra la platea. Més enllà de la broma, és una gran versió i el millor moment del film.

‘Stuck in the middle with you’ (‘Reservoir dogs’)

Tarantino va repescar aquesta oblidada cançó folk-rock de la banda escocesa Stealers Wheel, gravada el 1972, per a la seqüència en què Michael Madsen li talla l’orella dreta al policia que ha capturat. Maliciós, el criminal li diu al pobre agent si ha escoltat alguna vegada els supersons dels 70 de K-Billy, sintonitza la cançó en qüestió, fa uns passos de ball esgrimint una navalla i li talla l’orella poc abans que Gerry Rafferty, el vocalista del grup, canti «els pallassos a la meva esquerra / els bromistes a la meva dreta». Cada moviment de Madsen està compassat amb la cançó.

‘Don’t let me be missunderstood (‘Kill Bill: Volum 1’)

Seguim amb Tarantino. Després de regirar la seva discoteca i possiblement les dels seus amics, va trobar la versió disco registrada el 1977 pel grup Santa Esmeralda d’un clàssic, ‘Don’t let me be missunderstood’, compost originalment per a Nina Simone el 1964 i popularitzat un any després per The Animals. Amb les seves palmes flamenques, trompetes i ‘riffs’ de guitarres espanyoles, el va inserir amb mil·limètrica precisió en la seqüència de la baralla amb catanes entre Uma Thurman i Lucy Lu al jardí nevat.

‘I put a spell on you’ (‘Estranys al paradís’)

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Jim Jarmusch va fer el mateix que Tarantino abans que ell: va rescatar un petit clàssic de l’endimoniat Screamin’ Jay Hawkins publicat el 1957, el va utilitzar per definir un dels protagonistes del film –la noia hongaresa nouvinguda a Nova York que escolta el tema de Hawkins al seu radiocasset– i de passada va rellançar la carrera d’aquest monarca del vudu-rock. És impossible no pensar en el film sense evocar aquesta sobirana cançó.

‘La cavalcada de les valquíries’ (‘Apocalypse now’)

No és una cançó pop, però aquesta és una altra de les millors relacions entre imatge i música preexistent en la història del cine. La va establir Francis Ford Coppola entre el famós tema de Richard Wagner i l’atac dels helicòpters nord-americans a un poblat vietnamita. La situació és real (la guerra psicològica empresa per l’Exèrcit nord-americà), i Coppola la converteix en un ballet embogit de mort i destrucció al compàs del múscul wagnerià.