Claudio Bravo Camus: ¿Qui va ser i per què el recordem?

Enmig de la turbulència sociopolítica que viu Xile en aquests moments, amb el lamentable saldo de morts i ferits en les prolongades protestes, la figura d’un xilè pren notorietat pel que va ser, va fer i va deixar al món com a llegat. Ens referim a Claudio Bravo Camus.

El destacat pintor, que avui estaria fent 83 anys, va destacar en el camp de les arts plàstiques al fusionar la tècnica clàssica dels pintors barrocs espanyols amb un toc de surrealisme a l’estil de Salvador Dalí.

Nascut a Valparaíso un 8 de novembre de 1936, Bravo va créixer en un ranxo a Melipilla. Després de ballar per a la Companyia de Ballet de Xile i actuar a la Universitat Catòlica de Xile, va aplicar els seus talents a les arts visuals. Malgrat les objeccions del seu pare, l’artista en gran part autodidacte va persistir, exhibint les seves pintures en una coneguda galeria de Valparaíso a l’edat de 17 anys.

Retratista a Espanya

En la dècada de 1960, Bravo es va mudar a Espanya i es va convertir en retratista amb importants clients, inclosa la família del general Francisco Franco i els líders filipins Ferdinand i Imelda Marcos.

La seva exposició de 1970 a la Galeria Staempfli de Nova York va presentar grans bodegons d’objectes misteriosament mundans pintats en un estil vívid i tècnicament perfecte que recorda a mestres com Velázquez. Al mudar-se a Tànger, Marroc, Bravo va ampliar el seu repertori a retrats i paisatges d’animals.

El treball de Bravo de vegades es va comparar amb els anomenats pintors fotorrealistes, però no va treballar a partir de fotografies.

«Sempre m’he basat en el tema real», va dir, esmentant les pintures abstractes de camp de color de Mark Rothko com una influència. «L’ull veu molt més que la càmera: mitjans

Google, per la seva banda, el recorda amb un doodle artístic que se centra en la seva icònica sèrie de paquets misteriosos embolicats en paper i lligats amb una corda, obres que li van donar notorietat a partir de la dècada de 1960. Les teles combinen una sensibilitat Pop Art amb el domini de Claudio de la pintura ‘trompe-l’oeil’ tan realista que pot «enganyar l’ull».

Una retrospectiva de 1994 del treball de Bravo al Museu Nacional de Belles Arts de Santiago va atraure a més d’un quart de milió de visitants.

Bravo era homosexual, fet que no ocultava a la seva pintura ni en la seva vida privada.

Va morir al Marroc, rumb a l’hospital, el 4 de juny del 2011 a causa d’un atac d’epilèpsia que li va causar dos infarts, segons va informar Bashir Tabchich, el seu company i mà dreta des de 1979.

No obstant, la idea de la mort ja no li era llunyana, segons va confessar el 2009. «Estic preparat per morir, si ho vol Déu. Morir acabarà amb la meva angoixa de la creativitat, serà ajeure’m i dormir bé eternament. Estic llest perquè he complert amb els meus dons».

Exposició al Museu del Prado

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

El 2000, els llavors reis d’Espanya Joan Carles i Sofia, van inaugurar al Museu del Prado de Madrid l’exposició «La donació de Claudio Bravo», composta per vint escultures gregues i romanes donades pel pintor xilè a la primera pinacoteca espanyola.

Les vint escultures donades per Bravo al Museu del Prado van ser adquirides en galeries de Nova York i entre aquestes figura un dels millors bustos existents al món de l’emperador Marc Aureli, datat al segle II després de Crist, i una còpia de gran qualitat del Dorífor de Policlet, del segle V abans de Crist.

Documental sobre Claudio Bravo Camus