Pere Portabella, el productor que va llançar 'Viridiana' contra Franco

1959. En la història del cine no és un any qualsevol. És l’any en què es roden o s’estrenen ‘Shadows’, ‘Los 400 golpes’, ‘Sábado noche, domingo mañana’, ‘La aventura’ i ‘Noche y niebla en Japón’, és a dir, el naixement del New American Cinema, la Nouvelle Vague, el Free Cinema, el Nou Cine Italià i la Nova Onada Japonesa.

És igualment l’any del Nou Cine Espanyol, la peça més destacada del qual és ‘Los golfos’, debut de Carlos Saura i primera producció d’una petita companyia que recull en nom seu l’esplendor d’aquell any, Films 59, i que té Pere Portabella com a ideòleg i peça principal. El nom de la productora va sorgir en una reunió de Mario Camus, Saura, Portabella i la seva dona en aquells moments, Elena Córdova. Va ser ella la que va suggerir Films 59, ja que ‘Los golfos’ s’havia de realitzarimmediatament.

Han passat 60 anys des d’aquell necessari debut d’una productora convençuda que podien fer-se pel·lícules personals en contra del sistema. I no era un sistema qualsevol, era la dictadura franquista. Així que s’ha de celebrar amb magnificència, perquè Films 59 suposa una fita en la història del cine espanyol. El Festival de Sevilla li ret homenatge amb un cicle i el Giraldillo d’Honor per a Portabella. La retrospectiva recala després a Filmoteca de Catalunya (del 9 al 24 de novembre) i a Filmoteca Española (27 de novembre) i, el febrer del 2020, hi haurà a Londres cicle i seminaris.

La bretxa

Portabella és summament important com a director dins de l’ecosistema avantguardista de l’Escola de Barcelona: ‘Nocturno 29’, ‘Vampir-cuadecuc’, ‘Umbracle’... ¿Però que seria del cine espanyol dels anys 60, el cuinat a Madrid, sense la seva presència com a productor? Perquè no és només ‘Los golfos’, film amb seqüeles del neorealisme en el qual un Saura menys críptic del que seria després, quan el va produir Elías Querejeta, mostrava la realitat espanyola a partir de les tribulacions d’un grup d’amics que planegen un atracament per aconseguir diners per al debut d’un d’ells com a torero.

Films 59 va produir també ‘El cochecito’ (1960) i ‘Viridiana’ (1961), dues peces també essencials per entendre el cine de resistència que podia fer-se, no sense serioses dificultats, a l’Espanya tímidament aperturista d’aleshores. La dictadura franquista va entendre que no posar excessives traves a un determinat tipus de film progressista, perquè s’exhibís en festivals com el de Cannes i Venècia, l’ajudava a rentar la seva imatge. Portabella va intuir la bretxa i se’n va beneficiar.

‘El cochecito’, tercera entrega de la trilogia espanyola de l’italià Marco Ferreri, va bregar com va poder amb la censura a l’explicar la vitriòlica història d’un ancià capaç d’enverinar tota la seva família per aconseguir el seu cotxet motoritzat. Després va arribar ‘Viridiana’. Portabella, Ricardo Muñoz Suay i el productor mexicà Gustavo Alatriste van fer possible que Luis Buñuel tornés a rodar a Espanya.

El film va anar a Cannes i va guanyar la Palma d’Or, però el seu anticlericalisme i la celebrada escena de la imitació del Sant Sopar amb un grup de captaires van ser massa per als censors de l’època: esperonats per un text a ‘L’Osservatore Romano’, l’òrgan oficial del Vaticà, van decidir treure al film la llicència de rodatge, que equivalia a dir que la pel·lícula no existia. L’escàndol va ser majúscul: José Muñoz Fontán, el director general de cinematografia que va recollir el guardó a Cannes, va ser destituït de manera fulminant.

Inhabilitació

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Portabella va tardar una dècada a tornar a produir, ja que les autoritats espanyoles el van inhabilitar com a productor. Però estava satisfet: «L’èxit més gran de la meva vida és que amb ‘Viridiana’ descavalco el director general de cinematografia i, al cap de tres o quatre mesos, el ministre». Després començaria la seva carrera com a director i tornaria a col·laborar directament en la producció de pel·lícules com ‘Lejos de los árboles’. Els seus interessos s’enfocarien progressivament cap a la realització sense deixar d’apadrinar films de directors com José Luis Guerin i Pere Joan Ventura.

Només des d’una actitud coherent i combativa van poder produir-se aquelles tres pel·lícules. Sense Films 59, possiblement Buñuel no hauria tornat a Espanya. I potser a Saura li hauria costat més trobar el seu lloc en el cine de l’època.