Albert Serra: «En l'actualitat, la censura és d'esquerres»

A la seva nova pel·lícula, ‘Liberté’, el de Banyoles explora el desig sexual a partir del retrat d’un grup de llibertins fugits del govern de Lluís XVI que s’entreguen a una nit de frenètic ‘cruising’ –sexe en llocs públics– al mig d’un bosc. Inspirada en una obra de teatre que ell mateix va dirigir el 2018 –i que també va donar lloc a una instal·lació artística al Museu Reina Sofia–, la pel·lícula s’ha presentat aquest diumenge al Festival de Sevilla després d’haver sigut premiada al de Cannes. El pròxim divendres arriba a la cartellera.

-Està molt més prim que de costum. ¿Té a veure amb el clixé de l’artista consumit per la seva obra?

-Aquesta és una idea molt romàntica, però el meu cas té una explicació més prosaica. Les presses per acabar la pel·lícula a temps per participar al Festival de Cannes em van mantenir tan ocupat que pràcticament ni menjava. I, des d’aleshores, tracto de mantenir-me en forma. He deixat els sucres. Que duri.

-¿És el títol de la pel·lícula irònic? Al cap i a la fi, un dels seus assumptes és la dependència que genera el desig, en part per la repressió social que l’envolta.

-El títol és una petita provocació, sí. Recordo que no fa gaire, durant un col·loqui, una senyora del públic va intervenir molt enfadada per dir-me que, per a ella, era inconcebible que el que mostra la pel·lícula es pogués identificar amb llibertat; suposo que aquesta és precisament la reacció que buscava generar. En qualsevol cas, jo soc dels que pensen que, per ser veritable, la llibertat no s’ha de predicar sinó exercir, sense anomenar-la gaire.

-I, de fet, la llibertat sempre ha sigut un component essencial de la seva manera de fer cine.

-Així és. Curiosament, la llibertat que m’imposo per fer pel·lícules, i sense la qual no seria capaç de fer-les, és conseqüència d’un sistema molt planificat a l’hora de rodar: tres càmeres, plans molt llargs, incomunicació amb els actors... Tot això em permet crear una atmosfera propícia perquè passin coses davant de la càmera. En aquest sentit, no tinc cap idea preconcebuda; depenc de la inspiració dels actors. Per això renego tant dels actors professionals, que recorren a mètodes i tècniques interpretatius que maten la inspiració.

-Parlant del seu treball amb els actors, ¿fins a quin punt es va veure condicionat per l’alt contingut sexual de la pel·lícula?

-Per als actors, despullar-se davant la càmera resulta increïblement difícil, i per això la majoria dels intèrprets professionals es neguen a fer-ho. El que passa és que, com dic, a mi sempre m’ha agradat pressionar els meus actors. L’objectiu era aconseguir que les escenes no fossin un simple exhibicionisme pornogràfic i banal, però que tampoc resultessin massa falses i mecàniques, perquè llavors es perdria tota la tensió. I ‘Liberté’ és una pel·lícula que genera molt neguit en l’espectador i l’interpel·la molt directament. L’absorbeix, l’extenua, el buida.

-En tot cas, vostè sempre ha dit que la seva relació amb el públic es basa en la indiferència.

-Sí, m’importen molt poc les reaccions que el meu cine causi. Hi haurà qui s’ofengui amb ‘Liberté’, i em sembla bé. Hi ha gent que es mereix que l’ofenguin. No faig pel·lícules per agradar als espectadors, i de fet no m’agrada agradar-los. Un director que busca l’aprovació del públic és un director incapaç de rodar una cosa interessant.

-¿Està d’acord que la correcció política és un dels grans enemics de l’art?

-Òbviament. I és un enemic ferotge. En l’actualitat, per primera vegada en la història, la censura és d’esquerres. I això és terrible. La ficció es va inventar per trencar tabús i per posar sobre el tapet el pitjor de l’ésser humà com a mode de catarsi. Així va néixer la tragèdia grega, i tota la ficció posterior ve d’allà. Però avui als artistes se’ns exigeix que ens autocensurem per no dir res que sigui massa fosc, o massa ambigu, o massa ofensiu per a algun col·lectiu. De fet, l’excés de regles ho destrueix tot.

-També el sexe.

-Ara, per culpa de les xarxes socials i les noves tecnologies, el sexe i l’atracció física ja no estan sotmesos al tipus de misteri, aventura i abandonament consubstancials al ‘cruising’. Actualment, abans de tenir una relació íntima amb una altra persona ja ho sabem absolutament tot d’ella, ja hem avaluat, calculat, comparat. ‘Liberté’ afirma que, perquè existeixi veritable comunió entre cossos, un s’ha d’abandonar per ser utilitzat, desposseir-se de la consciència de la seva pròpia individualitat i els seus propis desitjos. No es tracta de rebre gratificació sinó de facilitar-la; i, evidentment, deixa d’importar si l’altra persona és alta o baixa, prima o grossa, jove o vella i bonica o lletja.

-Aquesta no és la primera de les seves pel·lícules que se situa en una Europa postrenaixentista i prerevolucionària. Al veure-la resulta inevitable pensar en l’Europa actual, que també està a punt del col·lapse.

-El projecte europeu actual està condemnat al fracàs perquè s’ha fonamentat exclusivament en l’econòmic, i s’ha exclòs el component cultural. No hi ha valors compartits ni es té en compte el passat comú. I quan la bretxa econòmica entre els països rics i els països pobres arribi a ser prou àmplia, quan se n’adonin que els països pobres som una càrrega, aquesta Europa està acabada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿I què hi ha de la bretxa entre Catalunya i la resta d’Espanya?

-És obvi que si no hi ha diàleg és perquè cap de les parts enfrontades el vol. Fan la sensació de ser incapaços de solucionar el conflicte, però en tot cas jo soc optimista. Al món actual, l’imperi del capitalisme comporta molt pragmatisme. El terrorista Ilich Ramírez, més conegut com a Carlos, té una autobiografia molt interessant; hi diu que, en la geopolítica igual que en l’economia, «no hi ha veritables amics ni veritables enemics, només interessos comuns». Hi estic d’acord.