'El irlandés' de Scorsese, o l'adeu al cine de gàngsters

Veure ‘El irlandés’ estimula els nostres records del cine de gàngsters, però també els posa en dubte. La 25a pel·lícula de Martin Scorsese qüestiona la nostàlgia que ens desperten les ficcions que la inspiren de manera directa o indirecta. Basada en el llibre de memòries ‘Jimmy Hoffa. Caso cerrado’, de Charles Brandt (Crítica), dramatitza sis dècades en la vida de Frank Sheeran (Robert De Niro), camioner de Filadèlfia i assassí a sou per a la màfia. I a través seu, diem, el director novaiorquès no només torna al gènere que va popularitzar i va portar a la perfecció. També, potser, li està dient adeu. El crepuscular film arriba aquest divendres als cines en una estrena limitada, abans del seu gran desembarcament a Netflix el dia 27.

Bona part de l’expectació que fa anys que envolta la pel·lícula té a veure amb la tecnologia utilitzada per Scorsese en bona part del seu metratge per rejovenir les cares dels actors, i per a la qual Netflix, la plataforma d’‘streaming’ que es va embargar en el seu costós finançament, es va gastar més de 150 milions de dòlars. És veritat que costa una mica adaptar-s’hi però, fins i tot tenint en compte això, la il·lusió visual funciona com a eloqüent metàfora. El Sheeran dels anys 50 és aparentment més jove però no es mou exactament com ho faria algú de la seva edat, i aquesta incongruència ens recorda que ‘El irlandés’ és la història d’un home que, des del principi, suporta la càrrega d’allò en què està condemnat a convertir-se.

La vida criminal

Mentre l’acompanya, la primera meitat de la pel·lícula funciona com un altre passeig més, francament entretingut, pel que passa en el si del crim organitzat. La trama rastreja la vida criminal de Sheeran fins entrat el nou segle i, entre altres fites, cobreix l’assassinat de Kennedy i la penetració dels gàngsters a les estructures de poder dels Estats Units. El principal fil narratiu és la desaparició del líder sindicalista Jimmy Hoffa l’agost de 1975, de la qual Sheeran és considerat responsable. L’encarna un majestuosament histriònic Al Pacino.

Tot i que al llarg d’aquesta part del metratge Scorsese ens proveeix de l’estilització i l’humor negre pels quals les seves èpiques criminals prèvies són tan celebrades, el cert és que ‘El irlandés’ no té la mateixa atenció al detall fascinant que ‘Un dels nostres’ (1990) i ‘Casino’ (1995), i tampoc és igual de trepidant; al cap i a la fi, es tracta d’una pel·lícula vocacionalment elegíaca. La mort sotja a cada un dels seus plans; fins i tot aquells personatges que sobreviuen a la màfia acaben empesos al clot per un lladregot o un càncer de pròstata.

I el to meditabund es reflecteix també en les interpretacions, especialment en la de Joe Pesci; a diferència de les seves volcàniques col·laboracions prèvies amb Scorsese, aquesta ens el mostra sensible, reflexiu, tendre. De Niro, per la seva banda, encarna de forma incontestable un home que no té filosofia pròpia ni pren decisions; es limita a complir ordres i exercir d’instrument de l’ambició i la corrupció dels altres. Res a veure amb el Henry Hill d’‘Un dels nostres’, fascinat des de nen amb el glamur de la vida mafiosa. Sheeran fa el que fa de la forma més mundana, i Scorsese utilitza aquesta actitud per remarcar la lletjor moral dels seus actes. És un home aterridorament buit.

Relació pare-filla

És en el seu llarg tercer acte que ‘El irlandés’ revela tota la magnitud de les seves intencions. Scorsese continua dirigint amb l’energia d’un noi, però aquí el seu objectiu és fer que cada minut compti i, per tant, es mostra tan pacient i metòdic com ho va fer a ‘Silencio’ (2017). El relat es fixa en la relació entre Sheeran i la seva filla Peggy (Anna Paquin), que observa la crueltat del seu pare des de la distància i, sense necessitat de pronunciar més que una frase, proporciona a la pel·lícula la seva consciència; i el que passa al voltant seu funciona com a rèplica definitiva a tots aquells que al seu dia van interpretar erròniament que pel·lícules com ‘Un dels nostres’, ‘Casino’ i ‘El lobo de Wall Street’ van glorificar el món criminal.

Notícies relacionades

Qui és qui a 'El irlandés', l'obra magna de Scorsese sobre la màfia

'El irlandés', o els controvertits efectes de la cirurgia digital

A ‘El irlandés’ els personatges no moren de forma espectacular o fotogènicament dramàtica; es van dissecant a través d’una vida llarga i solitària. Els seus familiars els han abandonat i els seus amics han mort, i l’únic que els queda és temps per pensar en tot el que van fer i descobrir que no va valer per a res. La vida sencera de Sheeran es revela com una paràbola sobre com de fútil és la lleialtat a la màfia i les profundes ferides emocionals que infligeix.

Però el caràcter crepuscular del film també opera a un altre nivell. Scorsese passa l’última etapa de la seva vida, i és possible que sigui la seva última incursió en el gènere pel qual més se’l coneix i a què ha dedicat bona part del seu millor cine. És difícil acceptar que, arribat el moment, ja no hi haurà noves històries explicades per ell, i que actors com De Niro, Pesci o Pacino mai tornaran a treballar en una pel·lícula com aquesta, i molt menys junts. Sempre, això sí, ens quedarà ‘El irlandés’.