Joan Margarit: «Tot el que sigui diàleg és millor que una ganivetada»

«La poesia és una eina, de les més efectives, per donar consol en moments de grans penes, de pèrdues difícils en la vida de cada un de nosaltres. Tot i que tinguis a prop les persones que estimes, hi ha un moment en què estàs sol amb el teu dolor i només la poesia i la música et poden donar aquest consol». Sap bé de què parla Joan Margarit, que va abocar el seu dolor per la mort d’una filla en els versos de ‘Joana’ (2002), els únics, confessa, que s’ha permès «escriure en calent». Aquest dijous, als seus 81 anys, el poeta català més popular ha assolit un reconeixement inèdit per a la literatura catalana sumant un nou premi, el Cervantes, l’Olimp de les lletres castellanes. Ho ha aconseguit amb una poesia «profunda», concisa i «exacta», que defensa la bellesa, la cultura i la veritat, perquè «la poesia no tolera mentides», recalca, i amb l’omnipresència de la vida, la mort, l’amor i la vellesa. Perquè per a ell, «la poesia no ha de ser una cosa subtil i elevada que no s’entengui».  

Poeta bilingüe, de l’autor de ‘Casa de misericordia’, poemari que li va valer el Nacional de Poesía 2008, el jurat del Cervantes ha valorat «la seva obra poètica de profunda transcendència i lúcid llenguatge sempre innovador», haver «enriquit tant la llengua espanyola com la llengua catalana» i el fet de representar «la pluralitat de la cultura peninsular en una dimensió universal de gran mestria».

Castellà imposat per Franco a puntades de peu

Margarit, que també ha exercit d’arquitecte, va començar la seva carrera poètica en castellà el 1963 amb ‘Cantos para la coral de un hombre solo’. No va ser fins als 80 quan va començar a publicar en llengua catalana, perquè, com recorda: «Vaig tardar 20 anys a utilitzar-la. Un poema, una bona obra poètica, ¿es pot escriure en una llengua que no sigui la materna? No. Es pot escriure poesia en dues llengües, jo ho faig. Perquè una és la materna, la catalana, i l’altra me la va imposar Franco a puntades de peu i la porto dins, i no penso tornar-la a aquest senyor, me la quedo». 

Des de finals dels 90 simultanieja les dues llengües. «Jo no em tradueixo –aclareix–. Són dos poemes diferents, cada llengua camina pel seu costat. Ara porto un poema en una llibreteta a la butxaca [l’ensenya]. El primer ha de ser en català, la llengua materna. Al cap de dos dies en porto un en català i un altre en castellà. Unes vegades un, i altres vegades un altre, salven l’altre dels seus errors. Un poeta el que vol és fer un bon poema, sigui en l’idioma que sigui». Fa pocs dies dipositava el seu llegat a la Caixa de les Lletres de l’Institut Cervantes i deia: «Soc un poeta català però també castellà, cony». 

Independentisme i revolució

Esquiva Margarit veure la concessió del Cervantes, dotat amb 125.000 euros, com un diàleg entre el català i el castellà, entre Catalunya i Espanya. «Tot el que sigui diàleg és millor que una ganivetada. No em toca a mi resoldre aquests temes». I tot i que sempre ha sigut crític amb tota la classe política i el seu pregó per a les festes de la Mercè 2010 va ser sobiranista, evita, «ara», parlar sobre la seva actitud a favor de la independència apuntant: «La revolució de Marx d’igualtat absoluta semblava una animalada, però Rússia ho va provar. Avui només veig al món dues possibles revolucions: Una, una dictadura de dretes tipus ‘Un món feliç’, d’Aldous Huxley, o de la pel·lícula ‘Soylent Green’. L’altra, tan animalada com la de Marx, seria agafar els diners que donem als que es vesteixen amb disfressa per treballar, jutges, militars, policies... i destinar-los a educació. Substituir la repressió per l’educació. L’educació és moltes coses i una d’elles és la poesia. Vivim en un país que encara ens fa por als que vam néixer en la guerra».

Notícies relacionades

Joan Margarit: "Em pregunto, després de tants anys, per què he escrit aquests poemes i no d'altres"

Joan Margarit, premi Reina Sofia de poesia iberoamericana

La seva poesia ha il·luminat obres traduïdes a vuit llengües (entre elles el rus, l’alemany, el francès, l’anglès i l’hebreu) com ‘Estació de França (1999), ‘Càlcul d’estructures’ (2005), ‘Misteriosament feliç’ (2009), ‘No era lluny ni difícil’ (2010), ‘És perd el senyal’ (2012), ‘Des d’on tornar a estimar’ (2015) o ‘Un hivern fascinant’ (2017). Les seves obres completes es troben a Labutxaca i Austral i cada llibre, revela el seu editor de Proa, Josep Lluch, ven de mitjana 10.000 exemplars, xifres de ‘best-seller’ en poesia. Fa un any va publicar les memòries de joventut ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ (Proa / Austral) i té a punt per al 2020 les reflexions sobre poesia i literatura ‘Poètica’.   

Multipremiat

El Cervantes i el Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (el premi més important de poesia en espanyol i portuguès) que va guanyar al maig, se sumen a una llarga llista de guardons, entre ells el Pablo Neruda 2017 de poesia, el Carles Riba (1985), el Nacional de la Crítica (1984 i 2008), el Rosalía de Castro de 2008, el de la Crítica Serra d’Or 1982, 1987 i 2007, el Nacional de Literatura de la Generalitat 2008. Quan el pròxim 23 d’abril, com és tradició, rebi de mans dels reis el Cervantes, no tindrà problema amb el discurs. «Sempre tinc poemes a mà per substituir-lo».