Qui és qui a 'El irlandés', l'obra magna de Scorsese sobre la màfia

‘El irlandés’ s’inspira en el llibre de Charles Brandt ‘Jimmy Hoffa. Caso cerrado’ (Crítica), apassionant obra d’investigació fruit dels centenars d’hores de gravació de les converses entre l’autor i Frank Sheeran, un assassí a sou i veterà de guerra real que va treballar durant diverses dècades al servei de la màfia. Al film de Martin Scorsese, un ancià Sheeran (Robert De Niro) evoca la seva carrera com a sicari, en particular el seu treball al servei del cap mafiós Russell Bufalino (Joe Pesci) i el seu paper en la desaparició del seu vell amic i líder sindical de camioners Jimmy Hoffa (Al Pacino). Una història apassionant per a un recital actoral de tres llegendes les carreres de les quals estan vinculades d’una manera o d’una altra al cine de Scorsese i, sobretot, al cine de gàngsters. 

ROBERT DE NIRO

La primera vegada que vam veureRobert De Niro en una pel·lícula de Martin Scorsese va ser a ‘Mean streets’,entrant en un bar a ritme de ‘Jumpin’ Jack Flash’, dels Stones. En un mateix pla sorgien dues llegendes: Scorsese reinventant el cine de gàngsters, dotant-lo d’una nova dimensió i establint les bases del seu estil, i De Niro trobant un còmplice per explotar les seves qualitats com a intèrpret.

Els va presentar Brian de Palma i la seva connexió va ser immediata, potser perquè tots dos s’havien criat i forjat a Little Italy. La seva compenetració creativa va acabar d’assentar-se tres anys després gràcies a ‘Taxi driver’ (1976) i a l’icònic Travis Bickle. El seguirien el drama musical ‘New York, New York’ (1977) i ‘Toro Salvatge’ (1980), actuació per la qual De Niro va aconseguir el seu primer Oscar com a protagonista (havia guanyat el de millor actor de repartiment per ‘El padrí II’).

‘El rey de la comedia’ (1982) li va donar l’oportunitat d’incloure altres registres més histriònics, però va tornar a la màfia convertint-se aquesta vegada en el capo principal en la continuació perfeccionada de ‘Mean streets’, ‘Un dels nostres’.Un any després, firmarien junts un ‘remake’ d’‘El cabo del terror’ amb un De Niro recollint el testimoni de Robert Mitchum. Fins que va arribar la seva última col·laboració, la monumental ‘Casino’.

Han passat 24 anys des d’aleshores. Tots dos volien treballar una vegada més, però havia de ser un projecte especial. Una pel·lícula que servís per condensar tota la seva relació i que donés un sentit crepuscular. I això és ‘El irlandés’.La càmera ens porta pels passadissos d’un geriàtric, i allà és De Niro, en una cadira de rodes, ancià, disposat a explicar-nos-en una última, definitiva i més gran història de gàngsters.

---

AL PACINO

Resulta gairebé inconcebible que les trajectòries de Martin Scorsese i Al Pacino no s’hagin creuat fins ara. Però així ha sigut. Tots dos van debutar en la mateixa època, l’èxit de les seves carreres va anar avançant de manera gairebé paral·lela, rebent respecte i consideració molt primerenca, Pacino per ‘El padrí’ de Francis Ford Coppola el 1972 i Scorsese per ‘Mean streets’ un any més tard.

Pacino va ser un dels grans representants del mètode Stanislavski de la seva generació (substituint Marlon Brando) que va aprendre de Charlie Laughton i de Lee Strasberg: per transmetre, calia sentir-ho tot. La seva potència expressiva, el rampell intern que desprenien les seves interpretacions i el seu carisma el van elevar als altars.

Va treballar amb Sidney Lumet a ‘Serpico’ (1973) i ‘Tarde de perros’ (1975), va desplegar totes les seves dosis d’ambigüitat en el thriller de culte ‘A la caza’ (1980), de William Friedkin i va assolir el zenit en el gènere criminal en dues pel·lícules de Brian de Palma, ‘El precio del poder’, encarnant el megalòman fora de si Tony Montana, i ‘Atrapat pel passat’. Però no va ser ni per Michael Corleone ni per tota aquesta ‘troupe’ de mafiosos que vorejaven el deliri, sinó per interpretar un invident a ‘Esencia de mujer’que li va valdre un Oscar.

De Niro i Pacino no van compartir pla en ‘El padrí II’, però sí que es van enfrontar a ‘Heat’, de Michael Mann, i tothom va celebrar aquesta trobada com un autèntic esdeveniment. Si allò va ser caviar, això d’‘El irlandés’ és pura ambrosia. Scorsese els converteix en una parella memorable dotant-la d’una èpica cinematogràfica a l’estil de‘L'home que va matar Liberty Valance’ en versió mafiosa.

---

JOE PESCI

Joe Pesci estava a punt d’abandonar la seva carrera com a actor quan Martin Scorsese i Robert De Niro el van fitxar per interpretar Joey La Motta, germà i mà dreta de l’implacable boxejador Jake La Motta, a ‘Toro Salvatge’. Des d’aquell moment, es va convertir en el secundari de luxe de les pel·lícules del tàndem. La seva entesa amb De Niro era tan gran que junts podien improvisar escenes donant-se la rèplica amb la naturalitat més gran del món.

Posar-se a la pell de Tommy DeVito en ‘Un dels nostres’ no només li va valer un Oscar al millor actor de repartiment, sinó quedar incrustat en l’imaginari popular com un dels gàngsters més virulents de la història del cine. Només dient «¿Et semblo graciós?¿Què tinc jo de graciós?» se’t glaçava la sang. El seu personatge admetia poques bromes. Tampoc Nicky Santoro, el pinxo inseparable de Sam ‘Ace’ Rothstein, tenia gaire sentit de l’humor a ‘Casino’, capaç de rebentar amb un bolígraf un pobre individu per haver fet un simple comentari sobre el seu amic. 

Notícies relacionades

Crítica d''El irlandés', de Martin Scorsese: la senectut del gansterisme

Scorsese, el gran retratista de l'hampa

Pesci va aparèixer en les dues pel·lícules dirigides per Robert De Niro, ‘Una història del Bronx’ i ‘El bon pastor’ i després de protagonitzar ‘Love ranch’ amb Helen Mirren i Sergio Peris-Mencheta (anteriorment havia treballat amb Victoria Abril a ‘Jimmy Hollywood’), va decidir retirar-se del cine i dedicar-se a la música amb el seu nom artístic, Joe Doggs, amb el qual ha tret algun disc i ha actuat en clubs de jazz novaiorquesos.

De nou Scorsese i De Niro l’han tret del seu retir per oferir-li un últim viatge junts. Pesci interpreta al mafiós Russell Bufalino, protector de Frank Sheeran (De Niro) i la imatge de tots dos menjant pa amb vi al principi i al final de la pel·lícula, d’alguna manera simbolitza el principi i el final d’una era.