'El irlandés', o els controvertits efectes de la cirurgia digital

La nova pel·lícula de Martin Scorsese, ‘El irlandès’,acaba d’arribar als cines i és probable que a la majoria dels qui ja l’han vist els costi creure que durant una dècada va semblar condemnada a no existir mai; cap estudi de Hollywood va voler invertir els diners calien per fer-la. I llavors Netflix va acudir al rescat amb els seus inesgotables recursos econòmics; al final, completar-la ha costat 160 milions de dòlars.

‘El irlandés’, recordem-ho, repassa la vida del perdonavides Frank Sheeran (Robert De Niro) al llarg de sis dècades. A mesura que ell i la resta de personatges envelleixen, els seus rostres van sumant cabells blancs i arrugues, però, tant en la seva joventut com en la seva senectut, són encarnats pels mateixos intèrprets. Durant bona part de la seva presència en pantalla, doncs, tant De Niro (76 anys) com Al Pacino (79) i Joe Pesci (76) aparenten ser uns quarantins. I és aconseguir aquesta il·lusió el que va elevar de manera extraordinària el cost de la pel·lícula. Scorsese va contractar els serveis de la cèlebre productora d’efectes visuals Industrial Light & Magic perquè dissenyés una tecnologia per rejovenir digitalment els actors, eliminant-los les arrugues, estirant-los la pell i estrenyent els seus contorns.

El procés resultant podria definir-se com una cirurgia cosmètica virtual: per capturar De Niro i companyia en escena, en cada pla, ILM va utilitzar una càmera principal i dues de secundàries, que estaven connectades a un ‘software’ capaç d’alterar en temps real fins als més lleus moviments i expressions facials. Això va evitar haver de recórrer a pròtesis i pesats maquillatges, que inevitablement haurien perjudicat les interpretacions. Per descomptat, tots tenim una idea de com actuava De Niro davant la càmera quan tenia 30 o 40 anys, i la versió retocada per ordinador que apareix a ‘El irlandés’ no hi té gaire a veure. En qualsevol cas, el que la pel·lícula aconsegueix no podria haver-se obtingut utilitzant postissos o potingues o imatges d’arxiu, i, de fet, podria obrir un camí revolucionari cap al futur del cine.    

Fins fa relativament poc, Hollywood es limitava a crear éssers humans per ordinador que situava al fons del pla per omplir-lo. El 2006, en la seva primera escena, ‘X-Men: La decisió final’ va introduir versions digitalment modernitzades dels actors Patrick Stewart i Ian McKellen que, això sí, els feien semblar addictes a la cirurgia plàstica barata.

I, tot i que Brad Pitt va resultar més convincent sotmès a un envelliment extrem de coll cap munt a ‘El curiós cas de Benjamin Button’ (2008), l’ús posterior de la tecnologia de rejoveniment –sobre Jeff Bridges a ‘Tron: Legacy’ (2010), sobre Arnold Schwarzenegger a ‘Terminator: Génesis’ (2015), sobre Robert Downey Jr. a ‘Capitán América: Civil War’ (2016) o sobre Kurt Russell a ‘Guardianes de la galaxia Vol. 2’ (2017)– ha donat resultats que van del passable a l’inquietant. I, si la versió de Samuel L. Jackson 30 anys més jove a ‘Capitana Marvel’ (2019) passava per bona, és en bona mesura perquè en la vida real fa dècades que gairebé no envelleix.

Pel que respecta a ‘Géminis’ (2019), en la qual Will Smith s’enfrontava a un clon de si mateix creat 25 anys enrere i decidit a matar-lo, va ser completada a través d’una tecnologia diferent, la mateixa utilitzada al seu dia per convertir l’actor Andy Serkis a ‘Gollum’. Tampoc va arribar a funcionar del tot.

La font de l’eterna joventut

Notícies relacionades

'El irlandés' de Scorsese, o l'adeu al cine de gàngsters

Deu grans pel·lícules de mafiosos per veure en 'streaming' mentre espereu l'arribada d''El irlandés' a Netflix

Sigui com sigui, hi ha poc dubte que recrear digitalment el treball d’intèrprets de carn i os serà cada vegada més fàcil, barat i eficient; que, a la fi, Hollywood ha trobat la seva versió de la font de l’eterna joventut. Si una estrella decideix retirar-se a causa de les xacres, els estudis podran agafar imatges antigues d’ell per reutilitzar-les i reconfigurar-les en una nova pel·lícula. I això obre una miríada de possibilitats, però també ha plantejat qüestions ètiques, especialment des de l’estrena de ‘Rogue One: una historia de Star Wars’ (2016), que incloïa interpretacions de Peter Cushing i Carrie Fisher creades digitalment després que tots dos haguessin mort.

Si els actors poden generar-se completament per ordinador, ¿quin valor tenen? Si els intèrprets ja famosos poden encarnar personatges de totes les edats, ¿quines opcions queden als nous talents? Si la tecnologia permet a qualsevol lluir en pantalla el rostre de Tom Cruise, ¿per a què gastar-se els diners a contractar el veritable? I, tornant a ‘El irlandés’,¿qui té ara els drets d’explotació de la versió jove de De Niro? ¿Pertanyen a l’actor? ¿A Netflix? ¿A ILM? Són moltes preguntes.