Rosalía, com ser popular i de culte alhora

Sorprenen les aptituds de Rosalía a l’hora de servir a cada mitjà el que convé: cançons amb vídeos espaterrants (o al revés) com indispensable menjar ràpid i ni més ni menys que un àlbum conceptual(format tradicionalment associat a una altra era, el rock dels anys 70) com és ‘El mal querer’ per travar vincles més profunds. L’artista del Baix Llobregat ha conjugat els dos mons, el de l’obra que exigeix atenció al llarg de trenta minuts i el que es nodreix de gratificació immediata a YouTube.

Notícies relacionades

El Guincho, talismà sonor de Rosalía

Rosalía aconsegueix el que només havia aconseguit Shakira

Per això, quedar-te sol amb la Rosalía que es propaga a cop de videoclip i no anar una mica més enllà complica fer-se una idea de la seva profunditat. Molts ‘haters’ no han superat aquesta primera pantalla. Però, invocant Dalí, és important que parlin de tu, tot i que sigui bé, i Rosalía disfruta oferint dos nivells de lectura: el de l’estrella pop i el de l’artista de culte. Ella pot ser les dues coses alhora. Omplir grans recintes i intrigar amb discos foscos que, com ‘El mal querer’, manegen textures microscòpiques, polifonies litúrgiques, pals flamencs i referències a una remota novel·la medieval en llengua occitana, ‘Flamenca’ (de Flandes).

Però és cert que, després de l’edició de l’àlbum, fa ara un any, Rosalía ha arribat al gran públic acudint a formes musicals més diàfanes. Pensem en la seva cançó amb més èxit als Estats Units, ‘Conaltura’, duet amb el colombià J Balvin a base de reggaeton, ritme al qual ja s’havia acostat en el passat. ‘A palé’, llançat la setmana passada, en canvi, mira de reüll les textures més extremes del trap (i el món de malson de la seva amiga Billie Eilish). Qui sap cap a on apuntarà el seu pròxim àlbum, però en Rosalía hi pot haver lloc per al disbarat humorístic i per al misticisme, el ‘kitsch’ i l’emotivitat més pura, i a nosaltres només ens queda acomodar-nos i disfrutar de l’espectacle.