Rosalía aconsegueix el que només havia aconseguit Shakira

Gairebé exactament un any després de la publicació d’‘El Mal Querer’ (‘E.M.Q’), el disc que va convertirRosalía en un fenomen internacional i va situar novament el flamenc entre els sons d’avantguarda de la música global, el cercle sembla haver-se tancat. Els Grammy Llatins van reconèixer dijous la transcendència del segon treball de l’artista catalana, la gran triomfadora de la vintena edició dels premis de la indústria que es van celebrar a Las Vegas. Millor àlbum de l’any, millor disc de pop i millor cançó urbana per ‘Con Altura’, la seva col·laboració amb el reggaetoner colombià J Balvin. Als quals s’han d’afegir dos Grammys més en les categories tècniques peldisseny de portada i l’enginyeria de gravació, obra de Pablo Díaz-Reixa, El Guincho, el mag que la va ajudar a fusionar a l’estudi la tradició flamenca amb el so actual del carrer. 

Deia aquesta setmana un crític nord-americà de la ràdio pública NPR que, tot i que Rosalía no torni a topar amb la fórmula màgica de l’alquímia, l’empremta d’‘E.M.Q’  no s’esborrarà mai. I tampoc el significat de la seva victòria en aquests Grammy marcats pel menysteniment formal al reggaeton i el trap, els ritmes urbans en què s’ancora el‘boom’ actual de la música en espanyol. Com deia Associated Press en la seva crònica de la gala, el reconeixement a l’artista de Sant Esteve Sesrovires té el seu «forat en la història», perquè és només la segona vegada que els Grammy Llatins encimbellen el disc d’una dona com el millor àlbum de l’any. La pionera va ser Shakira el 2006 amb ‘Fijación Oral Vol.1’. 

L’any passat Rosalía va utilitzar els Grammy per homenatjar les artistes femenines que van trencar barreres abans que ella i li van ensenyar que sí que es pot. Aquesta vegada els seus agraïments sobre l’escenari van ser més personals –la seva família, els seus fans, El Guincho– i van ser acompanyats de gestos d’incredulitat. «Seriosament, estic en xoc, això és l’últim que m’esperava», va dir al rebre la grossa de la nit. «Treballo molt dur i intento estar a l’altura del vostre ‘support’ [recolzament]», va afegir intercalant paraules en anglès, un senyal inequívoc que forma ja part d’aquesta diàspora musical hispana que està empeltant la llengua de Cervantes en el lèxic musical dels Estats Units. Abans havia interpretat un medley‘A palé’, el seu últim senzill, i ‘Con Altura’, que va funcionar bastant millor que el primer sobre l’escenari.

Venia Rosalía de llançar un sonor retret a Vox a les xarxes socials, però a la sala de premsa, no va voler donar més vol al seu posicionament polític ni entrar en la convulsa situació que viuen molts països llatinoamericans. «És un tema tan delicat que s’hauria de comentar durant moltes hores i amb molta delicadesa. Avui em fa molta il·lusió celebrar la música en espanyol. Ara no és el moment», va dir per esquivar les mines. Altres dones sí que ho van fer. Tant la xilena Mon Laforte, guanyadora del millor àlbum de música alternativa, com la veneçolana Nelle, l’artista revelació. La primera es va descobrir els pits davant les càmeres per cridar al món un missatge escrit a la pell: «A Xile torturen, violen i maten». 

Una de les virtuts que han ajudat Rosalía a seduir al món, particularment a aquest món hispà on l’enveja és un virus estès, és la generositat i elegància del seu discurs. Fuig de la ‘vendetta’ i la vanitat, com es va veure quan un periodista li va preguntar què volia dir a aquells que no van saber endevinar el seu talent en aquell programa de televisió del 2008. «tot el que he viscut m’ha servit per aprendre i créixer com a artista», va respondre als periodistes. «Em va servir per experimentar què significa ser en un escenari i adonar-se que necessitava molt estudi i esforç». 

Notícies relacionades

El Guincho, talismà sonor de Rosalía

Rosalía, com ser popular i de culte alhora

Potser el més meritori de tot és que ‘E.M.Q.’ va néixer sense una discogràfica darrere ni el recolzament de la indústria. Com ella mateixa va dir, en una marató tancada amb El Guincho en un pis amb dos ordinadors, un micro i una targeta de so. I els Grammy, on competia contra un tòtem com Alejandro Sanz, el favorit de la nit amb vuit nominacions, de les quals se’n va emportar dos, més un premi tècnic, van reconèixer aquest treball d’orfebreria domèstica. Similar al fascinant videoclip de 20 minuts de Mastodonte, un altre dels nominats espanyols, cuinat només amb l’ajuda d’uns quants amics. 

No només això. L’Acadèmia Llatina de Gravació li va posar l’etiqueta de pop al disc difícilment classificable de Rosalía, tornant a incrustar la tradició flamenca en el ‘mainstream’ quan el gènere viu una esfereïdora crisi de vendes. Aquest any fins i tot va caure dels Grammy per falta de candidatures. I va avalar també les cada vegada més freqüents incursions de la catalana en els sons del Carib, al premiar també la seva col·laboració amb Balvin, que no va assistir a la cerimònia en protesta pel menysteniment al reggaeton i el trap, absents de les principals categories, quan venen més que cap. En qualsevol cas, Rosalía no va voler oblidar les seves arrels. «La meva música s’ho deu tot al flamenc», va afirmar a la sala de premsa. La música sense arrels rarament funciona.