Yvan Attal «Jo soc feminista, però un home és un home»

El francès Yvan Attal torna a posar-se davant i darrere de la càmera per adaptar el relat de John Fante ‘Mi perro idiota’, i ho fa un altre cop acompanyat de la seva parella en la vida real, Charlotte Gainsbourg, en el que podria semblar una sessió de psicoteràpia ja que tots dos interpreten un matrimoni que comença a presentar símptomes de desgast principalment per l’egoisme, la frustració i la crisi creativa que presenta el marit. Per descomptat, tot es queda en el terreny estrictament cinematogràfic, però els dos semblen disfrutar joguinejant al voltant d’aquesta fina línia que separa la realitat i la ficció.

L’obra de John Fante en què es basa la pel·lícula és molt més dura i el protagonista es presenta com un home realment menyspreable. ¿Per què va decidir suavitzar aquest material de partida?

No crec que hagi suavitzat gaire [somriu]. Entenc el que vol dir, però he intentat captar el millor que he pogut les contradiccions del personatge i la seva essència cabrona i cínica. Només hi ha dues coses que no he adaptat: que el personatge de la dona fos racista i una escena de violació conjugal. Però en realitat el que a mi m’interessava explicar es resumeix en una de les frases del llibre: «He intercanviat la dona i els fills per un gos i el meu cor es trenca en mil trossos i em poso a plorar».

¿No ha inclòs aquestes dues escenes per una qüestió de principis o perquè creu que en l’actualitat hi ha certs límits que tenen a veure amb la correcció política i que no es poden superar?.

És un llibre que es va escriure als anys 80 i que s’ambienta en els 60 i la mentalitat era molt diferent quant a certs temes, tot i que en realitat encara hi ha racisme i dones violades a casa. Però cap dels temes es pot plasmar superficialment; especialment, la imatge de la violació posava els meus productors molt nerviosos [riu]. A mi m’hauria agradat rodar-la, però crec que hi ha una barrera que té a veure amb la nostra època que és difícil de franquejar.

No obstant, sí que aborda altres tabús.

Sí, sobretot a l’hora de parlar dels fills. Sembla sagrat no poder parlar malament de la teva descendència. Crec que els nois de la meva generació sentim que no hem tingut prou proximitat amb els nostres progenitors i hem intentat donar aquest espai als nostres fills, però aquesta proximitat la considero molt tòxica perquè en el fons també hem fracassat, tot i que d’una altra manera.

La pel·lícula aborda les relacions paternofilials i com han canviat en l’actualitat.

Es tracta d’un pare que culpa la seva família dels seus fracassos. ¿Quin pare o quina mare no ha pensat en algun moment que ha perdut certa llibertat al tenir fills? Crec que és un sentiment molt natural. I després creixen, es fan adolescents i et tracten com a un imbècil, miren al cel cada cop que els parles. És inevitable pensar «què he fet per merèixer això». Però hi ha una part enverinada: Si els teus fills et deceben, et sents culpable perquè no has estat a l’altura de les circumstàncies. I això és molt fotut. En el fons és un sentiment molt egoista, perquè tots els pares volen que els seus fills vagin pel camí que els agradaria.

¿Va voler utilitzar la novel·la de Fante per parlar de la masculinitat en l’actualitat?

Avui totes les dones només volen parlar d’això. Jo soc feminista, lluito al costat de la dona, tinc dues filles, però un home és un home i una dona és una dona. I crec que s’estan intentant esborrar les dues coses, difuminar-les, i és una lluita perillosa. Aquí l’important de la crisi dels 50 és que el protagonista fa balanç, mira cap enrere i cap endavant i s’adona que li queden menys coses a fer de les que ja ha fet. Crec que no és una cosa exclusivament masculina. Si li preguntem a la meva dona, Charlotte, segur que li passa el mateix que a mi.

Notícies relacionades

'Buenos principios': la masculinitat tòxica

Barcelona, capital de la innovació social

Que vostè i la seva parella es dediquin al cine ¿ha suposat algun problema a nivell familiar?

Tothom que té fills no pot prendre decisions amb total llibertat, perquè pots comprometre’ls de manera automàtica. Recordo que vaig fer una pel·lícula en què besava un altre home i al pati de l’escola els deien: «El teu pare és marica». I quan Charlotte va fer ‘Nymphomaniac’: «La teva mare és una puta». Després hi ha l’efecte contrari. Quan va néixer un dels meus fills vaig decidir rebutjar un paper per cuidar-lo i aquesta pel·lícula es va convertir en un èxit internacional. Podria haver sigut famós, però vaig preferir estar amb la família.