Manel, en fase pletòrica al Poble Espanyol

L’evolució de Manel no és només una qüestió d’estètica sonora, sinó de la manera d’estar en la música, a l’escenari i davant el públic. Algun dia s’estudiarà aquest trànsit del quartet barceloní dels teatres i l’educació folk als recintes desordenats, amb multituds ballant la seva barreja sibil·lina de ritmes invasius i lírica amb doble fons, com aquest dissabte al Poble Espanyol.

Del Manel de fa una dècada queda la voluntat d’explicar històries, ara potser més complexes, i els vestigis d’una memòria melòdica, i no sempre. Al bonic hivernacle aixecat pelCruïlla de Tardor (3.000 entrades esgotades fa dos mesos), vam veure rl grup en una etapa avançada de la seva mutació, fent honor a la seva nova cançó ‘Canvi de paradigma’ i encenent el públic amb cançons de factura imprevisible: del’electrònica sufocant de ‘Formigues’, via Jacint Verdaguer, proa de la nit, al tropicalisme amb ‘autotune’ d’‘Els entusiasmats’, i d’aquí a un cant encara canònic, ‘Aquí tens el meu braç’.

La nit més encesa

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Va ser el concert de Manel amb una connexió més gran amb el públic que puguem recordar a Barcelona, amb un Guillem Gisbert allunyat de la rigidesa escolàstica d’altres temps, que a ‘Teresa Rampell’ va arribar a posar el peu del micro al revés, enfocant l’audiència, al constatar que s’havia apropiat de la cançó. D’aquesta i de totes, perquè allò va ser un festival. Aquest repertori renovat, amb vuit cançons de ‘Per la bona gent’ i cinc de ‘Jo competeixo’ (2016), es va assentar en la consistència rítmica a través de l’electrocúmbia de ‘La serotonina’ (Roger Padilla, colant dibuixos de guitarra amb picades d’ullet surf) i de ‘Cançó del dubte’, i va integrar ‘Captatio benevolentiae’, única cita al primer àlbum, a costa d’injectar-li electrònica.

Un altre aspecte cridaner va ser la seva manera d’establir un punt d’inflexió poderós en una intricada cançó de vuit minuts com és ‘Jo competeixo’, amb tot un recital de maneres expressives a càrrec de Gisbert. A partir d’allà, guitarres gairebé de metal a ‘Les cosines’ apuntant el camí de ‘Boy band’, pur pop, i la catedral ultramoderna de ‘Per la bona gent’, amb les seves fractures internes, el seu interrogant filosòfic i la veu de Maria del Mar Bonet (i el guitarreig flamenc de Paco Cepero) interpel·lant amb tota la seva puresa una audiència vinguda del futur. Degoteig de bisos culminat per un‘Sabotatge’devastador i la verinosa melancolia de‘Amb un ram de clamídies’, l’última ensenya d’aquesta nova edat de Manel. ¿Fase pop, electrònica, urbana...? Diguem-li pletòrica.